Cultura

Crítica

rock

L'aplec metàl·lic

Divendres es va celebrar al Sant Jordi Club el primer gran aplec heavy de la temporada, una trobada intergeneracional en què es mesclen velles glòries carregades de ferralla i amb la biografia escrita a la jupa amb jovenets que s'estrenen en l'art d'aixecar les banyes, llençar-se al mosh desenfrenat i buidar gots de cervesa a una velocitat desmesurada. Els oficiants? Dues glòries de l'època daurada del thrash metal: Slayer i Megadeth, vells coneguts que s'han guanyat un respecte a prova de bombes i discos de tràmit dins la gira anomenada European Carnage Tour.

Amb la sobrada professionalitat de Dave Mustaine, Megadeth van obrir foc amb un so que va anar millorant a mesura que el grup descarregava bombes de rellotgeria com Hangar 18, À tout le monde, Symphony of Destruction o una Holy Wars amb la qual van tancar un concert curt, però clar, amb ofici, concís i directe.

Però a partir del moment en què Slayer van sortir a l'escenari, només amb la cançó World painter blood, van demostrar qui manava allà. Un cop de puny donat a la taula amb contundència, una precisió brutal, directes al moll de l'os, i només amb un “Bona nit cabrons!” per saludar la penya. Amb el guitarrista Kerry King convertit ja en una icona del metal, Tom Araya amb la vena del coll a punt d'esclatar, sense que ningú menystingués la substitució de Jeff Hanneman per Gary Holt (Exodus) i amb la bateria de Dave Lompardo convertint-se en un desfibril·lador capaç d'aixecar morts amb la subtilesa d'un martell pneumàtic. Un alliberament catàrtic que va assolir la seva màxima potència amb himnes com Dead skin mask, Raining Blood o la demolidora Angel of death.

Slayer/Megadeth
Sant Jordi Club (Barcelona), 1 d'abril


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.