Cocodrils amb pell de dofí

Els cocodrils fan por. Perquè són traïdors i, a més, van camuflats amb pell de dofí com els llops amb pell de xai. Els cocodrils del protagonista d'aquesta novel·la, que ve camuflada també de registre mig periodístic, mig de viatges, mig biogràfic, és l'única metàfora que es permet l'autor-redactor de les vivències, Fabio Geda (Torí, 1972), per reflectir la por del seu protagonista, l'afganès Enaiatollah Akbari, en la fugida, quan encara és infant, des de l'Afganistan fins a la ciutat italiana de Torí.

La història personal d'Enaiatollah és, a hores d'ara, prou coneguda perquè escriptor i protagonista van passar per Barcelona fa unes setmanes per explicar les raons de la seva col·laboració. L'experiència editorial tampoc no és una novetat perquè només cal recordar l'últim premi Prudenci Bertrana, El secret del meu turbant, que es basa en una fusió similar entre la periodista catalana Agnès Rotger i la protagonista, una jove també afganesa, Nàdia Ghulam.

Els interessos lectors d'aquest primer quart de segle, més convuls del que les prediccions avisaven, són conèixer què hi ha darrere el fenomen de les migracions que els conflictes en segons quines regions obliguen a fer als seus habitants. I per raons òbvies de proximitat geogràfica i de contacte amb la seva cultura, les històries a vegades cruels i gairebé sempre heroiques dels que aconsegueixen sobreviure a situacions inexplicables en temps civilitzats són encara més ben rebudes entre la societat occidental benestant, estupefacta davant el desert desolador que ha deixat rere el seu pas d'explotació, especulació i enriquiment a costa de l'espoli colonitzador del qual sembla que prefereix oblidar les conseqüències.

És per això que el relat de Fabio Geda ha estat un èxit rotund a Itàlia, ha trobat de seguida ressò editorial arreu del món i té en preparació el rodatge d'una pel·lícula basada en les peripècies que porten el petit protagonista –després que la seva mare l'empenyi a obrir les ales tot sol i després de viure l'assassinat del seu pare, un camioner, i la repressió a la seva família– des de la població de Nava, prop de Kabul, fins al Pakistan, l'Iran, Turquia, Grècia i, finalment, Itàlia, passant per Kandahar, Teheran, Istambul, Atenes, Venècia, Romà i Torí, entre situacions extremes de vida o mort.

La novel·la és l'altra cara d'un llibre de viatges. Allà on el viatger convencional de motxilla lloa, amb mirada digital, les meravelles i sovint els tòpics que troba al seu pas, aquí el territori que trepitja el protagonista és només un corriol ple de dificultats cap a la seva llibertat personal que va gravant sobre la seva pell. Les meravelles viatgeres del petit afganès poden ser tant un detall insignificant del paisatge que li és nou com un plat calent d'una dona gran que l'acull o una llauna de Coca-Cola que li compra un viatger d'autobús. Però ell sap que els cocodrils hi són: els paixtus i els talibans que ha deixat enrere, els lladregots pakistanesos, els policies fronterers, els traficants d'esclaus, els intermediaris d'immigrants, les empreses d'obra de mà negra dels Jocs Olímpics d'Atenes...

La força de relats com aquest és que, a més de parlar d'avui mateix, defugen qualsevol temptació de ficció i més aviat tendeixen a aplanar la duresa que es desprèn del seu testimoni deixant que sigui el lector qui es faci càrrec del grau de penúria pel qual passa el protagonista. Són relats que no segueixen les claus establertes de la literatura per convertir-se en la denúncia d'un sistema massa vell que es manté silenciat pels múltiples interessos econòmics, socials i polítics. Són relats que, indirectament, substitueixen els clàssics aventurers d'entre segles en què les dificultats i l'afany de superació eren només fruit de la ficció imaginativa dels autors. Avui, la ficció imaginativa només cal rastrejar-la al moll de l'os de la realitat, com la d'Enaiatollah Akbari, i fer-ne de portaveu.