Heures enfiladisses

El segon premi Jordi Pàmies de poesia planteja una efusió entre la pintura i la poesia. Tot i que el seu títol no ho denoti, i tiri per la via de la natural, que, certament, és l'altre gran element que travessa el llibre, a les Dones d'heura que signa Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957) s'hi troba un esclat cromàtic exponencial. El títol –i la gènesi de l'obra, pel que té d'introspecció i autoconeixement del món femení– enllaça amb la cosmogonia de Maria–Mercè Marçal. Un fet que ens podria posar en alerta en cas que Pérez i Sierra arribés a marçalejar fins a afartar (com qui ara casasseja, dit en sentit de pràctica mimètica), però, encara que la influència s'hi detecta, tampoc acaba sent aquest el cas.

El pròleg, obra de la també poeta Sònia Moll, ens revela que les Dones d'heura neixen de la trobada entre dues artistes, la pintora M. Rosa Vila, i l'autora del volum: “la pintura agafà el color de la paraula” i “la paraula el de la pintura”. Un exercici que no és nou en Pérez i Sierra, que té un altre llibre de poemes –Fil per randa– que parteix de la inspiració en dissenys de moda. O, en un altre ordre de propostes particulars, també té un llibre amb 50 poemes eròtics escrits en un mòbil i per enviar per mòbil, Sexe mòbil singular.

A Dones d'heura fa una exploració del món femení, “un cant a l'experiència femenina de viure en relació”, amb amants, amigues, mestres, pares, mares, germans, que passa per tres fases, “Dona rosella”, “Dona mosaic” i “Dona paisatge”, les tres parts del volum. Diferents perspectives dins d'aquest camí d'escorxament interior, que al llarg del poemari també pren la forma de jo poètics diversos. En ocasions, la primera persona s'alça excessivament evident, estén un camí massa planer (“pintaré el nostre paisatge, el dia que sigui Terra, damunt el llenç de les meves ales”), i en canvi, la interpel·lació a l'alteritat de vegades ofereix sorpreses (“tu / em vas vomitar el límit blau / i te'n fas una corbata”).

Hi ha versos originals, d'imatges seques i alhora delicades, i d'altres d'un to que pot prendre's per molt sentimental i, sols en algun punt, vorejant allò previsible. Natura, colors i fauna esclaten per tots costats en els versos de Pérez i Sierra, de tall eminentment descriptiu: “en groc em penso, quan vull ser, / serenament, blau intens”. El corol·lari d'imatges i cromatisme és immens: “estels al mar”, “núvols d'algues i coralls”, “vals d'arrels menudes”, “tulipa invertida”, “respiro fang”, “rialles com un jonc”, “Estràbica Thalassa”... fan enfilar les heures.