Amb tots els sentits

Què li demanem, a un llibre de poemes? Vull dir, què li demanem els lectors hedonistes? Resumint molt, que tingui gràcia verbal, que ens alegri una mica la vida i que ens faci creure que l'autor, mentre escrivia tot això, pensava en nosaltres. O potser, dient-ho d'una altra manera, volem sentir-nos-hi com a casa. Doncs bé, Ulls a través, de Gemma Arimany, reuneix totes aquestes qualitats i és semblant a una casa neta, acollidora i amb bones vistes.

La jove autora, nascuda a Olot l'any 1980, després d'un primer poemari, Ferro trencadís (2003), i un llibre de contes, De portes endins (2007), ens ha regalat un recull de poemes senzills i càlids, amb una curiosa unitat temàtica. Estructurat en cinc parts, Prefacial, Fer l'ullet, Mussol, Conjuntivitis i Col·liri, el llibre agafa, com a pretext líric de tot plegat, la vista, la mirada, les impressions visuals. I això no és gens casual: el món, o tot allò que ens envolta, ens entra de manera més immediata pels ulls, i aquests poemes donen la mateixa sensació d'immediatesa. La poeta va per la vida no només amb els ulls ben oberts, sinó també amb l'ànima atenta, i sembla que per ella no hi hagi res més natural que parlar-nos d'allò que veu, sent i pensa.

Un cop se'ns apareix a l'hora de dinar, amb un plat d'espaguetis, i resulta que aquest moment coincideix amb l'espera d'algú estimat: “L'estómac és molt viu. / L'estómac té ull clínic: / l'estómac pot sentir-te / molt abans que jo et vegi”. A qui se li acut una imatge tan expressiva per a aquesta experiència? En un altre poema de l'obra, veiem com el personatge de l'autora es maquilla, observant-se des de fora amb un punt d'ironia autoreferencial: “M'emmascaro de khol negre, / carbó que m'intensifiqui: / llapis, ombres i rímels, / que adornen i endureixen, / que fan un xic dolenta, / com a les primeres pel·lis”.

Encara en uns altres versos, ens parla de la música en un tren de rodalies, de camí cap a la feina, i ens confessa que tot i ser contrària al fil musical imposat, es deixa emocionar, involuntàriament, per una melodia. O bé ens sorprèn amb una comparació inesperada en un poema amorós: “Com les gotes d'oftalmòleg, / la teva imatge”. És aquesta capacitat de treure una guspira de màgia d'una situació quotidiana, i de compartir la màgia amb el lector, el que ens fa llegir Ulls a través amb il·lusió i ens permet identificar-nos amb allò que se'ns hi explica.

I una altra cosa: tots els poetes joves escriuen sobre l'amor, o sobre l'erotisme, però són pocs els que saben escriure'n sense caure en l'exhibicionisme o en el lloc comú. Gemma Arimany en parla amb la justa mesura de sinceritat i discreció. “Tots els meus colors / (carn, negre, blanc, rosa) / esperen frisosos / que els envermelleixis”. A més a més, l'autora forma part del grup Mecànica Orgànica, i tot sovint canta alguns d'aquests poemes, acompanyada per Arnau Tintó (guitarra); que la seva poesia es presti a ser musicada vol dir que ja és harmoniosa per ella mateixa, i té un ritme àgil i vigorós. Tant de bo aquesta música verbal pugui alegrar moltes oïdes, encara que entri a través de la lletra impresa, és a dir, a través dels ulls.