De la infància al cosmos
Cap pel·lícula com The tree of life havia despertat (i molt possiblement despertarà) tanta expectació en aquesta edició de Canes. Terrence Malick, amb la seva filmografia tan poderosa i tan escassa, és un mite vivent del cinema. El cas és que la sessió de dos quarts de nou del matí va omplir-se mitja hora abans de l'inici d'uns espectadors que semblàvem disposats a assistir a la redempció del cinema en temps de crisi. A la sortida, davant d'una manifesta divisió d'opinions, una reportera televisiva preguntava: “Decepció o no?”. Com situar-se entre una cosa i altra i explicar-ho amb tanta brevetat i urgència? Només apuntar que aquesta cronista va sentir-se fascinada davant les imatges evocatives d'uns jocs d'infància, filmades amb una vibració emocionant, però que va contemplar perplexa i distant aquelles que volen lligar-nos a la immensitat del cosmos, per no parlar de les postaletes finals del cel amb un discurs transcendent. Potser no pot filmar-se l'invisible, sinó suggerir-lo a través del visible.
La proposta de Malick ha fet que passés més desapercebuda del que es mereix l'altra presentada ahir a concurs: L'Apollonide, film del francès Bertrand Bonello que du per subtítol Records de la casa closa i que poua dels treballs de l'escriptora feminista Laura Adler sobre les cases de prostitutes a França durant el període 1830-1930. La pel·lícula, visualment molt pictòrica, fuig dels clixés sobre les prostitutes (i de la visió fantasmàtica masculina) per centrar-se en les relacions entre elles i l'explotació dels seus cossos, sotmesos a mercaderia, esclavatge, degradació i violència.
