Provocació i fascinació

Potser Lars von Trier provocava estúpidament reconeixent-se com un nazi i manifestant que comprèn Hitler, però aquestes seves declaracions a Canes poden haver fet mal a la recepció de Melancholia, que conté unes imatges prou poderoses i fascinants per haver causat un impacte emocional i estètic. El cas és que Von Trier, que sempre juga amb foc i no és precisament un humanista, ha pogut projectar una certa ombra a la pulsió destructiva, al malestar i la negació de la vida que habiten Melancholia. Això perquè convida a pensar que hereta un pendent fosc de la cultura romàntica alemanya que va dur a un nihilisme destructiu. Tanmateix, si recupera la seva experiència contemplativa del film prèvia a les declaracions del cineasta, aquesta cronista es reconeix hipnotitzada per les imatges relatives a la ma-lenconia que du el personatge de Kirsten Dust a un estranyament del món i fins i tot davant d'aquelles del planeta que provoca aquest nou apocalipsi fílmic.

Una altra cineasta d'imatges poderoses i fascinants, si bé més discreta que Lars von Trier, va presentar ahir a concurs el seu nou film: La japonesa Naomi Kawase, que el 2007 va guanyar el Grand Prix amb El bosque del luto, renova amb Hanezu l'atenció al pes dels morts en l'existència dels vius i la seva relació sensual i mística amb la naturalesa mentre aborda de manera singular un material melodramàtic. El cine de Kawase aposta per una experiència estètica a la qual renuncia una proposta com La conquête, un film de Xavier Durringer sobre l'ascensió al poder de Sarkozy. El cas és que també renuncia a la crítica política: el retrat es fa anecdòtic i fins empàtic mentre no hi ha rastre dels vincles de Sarkozy amb el poder financer.