D'homes, cavalls i ratolins

En l'últim dels quatre relats que conformen aquesta deliciosa novel·la de Steinbeck, un vell li diu al seu nét, l'única persona que té ganes d'escoltar-se'l: “El que importava no era arribar aquí; era moure's, cap a l'oest”. Les històries del vell amb els indis al confí mexicà, batalletes de joventut, ja no interessen els grans. Troben que l'home repapieja. Només el nen, un vailet d'onze anys, pren delit tornant a sentir les vivències de l'avi.

És un episodi que resumeix la gràcia d'aquesta breu novel·la de l'autor d'Homes i ratolins. Perquè el Jody, el nen, és l'autèntic protagonista del llibre. Aquí hi ha el principal encert de l'obra. No és pas ell, qui narra. Però és gràcies al coneixement de la seva mirada que el relat està amarat d'una sensibilitat molt delicada. Es tracta, de punta a punta, d'una història de formació. Inclou ritus, costums, la imatgeria pròpia de l'oest americà (ingrat, aspre). La joia i l'entusiasme conviuen amb la desolació i la mort. El naixement alterna amb la malaltia. Potser l'oest mental i moral del vell ja ha passat a millor vida. Però al ranxo de la família Tiflin, prop de la ciutat de Salinas, es continuen fent créixer animals com sempre, i es maten com sempre s'han matat, i la mare crida els homes a esmorzar o a sopar fent sonar un triangle.

La primera de les històries ens parla del poni roig que el pare regala al seu fill. Una nit al ras –una nit amb massa pluja– acabarà d'esgavellar la salut del pobre animal, que la dinyarà al cap de poc. El relat –aquest, com també els altres tres– està travessat d'una consciència tel·lúrica aguda. L'atavisme, com no podia ser d'una altra manera, es fa present a través de molts senyals: “Del fons mil·lenari dels segles sorgia l'antiga admiració del que va a peu pel que va a cavall”. La naturalesa és imponent, colossal, com anem coneixent per les diverses històries i com llegim explícitament en l'última: “Va sentir el soroll apagat i persistent que fan l'espai i el silenci”. El nen estrijola i raspalla el seu poni. Però la mort ha sentenciat el quadrúpede. El Jody no és encara un adolescent, però ja té notícia de la fi. Sent pietat per l'animal que tant estima.

Aquest primer relat crea una immediata empatia amb el lector. L'hospitalitat, la trobem tant en els espais interiors del ranxo com en els exteriors. En aquests últims: “del llom humit [del poni] li pujava una mica de vapor”. En els primers, “patates bullides i carabassa bullida [...] van escampar per l'estança un núvol de vapor”. La fugida del petit cavall crea un moment climàtic esplèndid. Com diuen que fan els elefants quan emprenen el seu darrer viatge.

El segon relat parla de l'arribada al ranxo d'un vell desconegut, que havia nascut molt a prop d'allà i que hi ha vingut a morir. Però s'estima més tornar-ne a fugir, damunt del cavall més vell i arrossinat de l'estable. Com els grans herois infantils de la literatura nord-americana –Huckleberry Finn, Tom Sawyer–, també el Jody somia una vida d'aventura. I és, de moment, un caçador menor. Dins la carmanyola buida que torna de l'escola, hi col·lecciona tot d'animalons que mata pel camí. “No se sap mai si una cosa que fas serà considerada una malesa més tard”. És Steinbeck en estat pur. El nen es calma arribant-se a una font, pròxima a la casa, en què el rajolí va fent sobreeixir un cubell que recull l'aigua, amb la vora entapissada de molsa.

La mort del poni del primer relat –la càrrega de dolor premonitòria que tenia– queda compensada amb el naixement del poltre de la tercera història. Però és un naixement que porta cua, i que no es pot sostreure, tampoc, a un ròssec de dolor. En l'últim relat, apareix l'avi del nen, per quedar-se quinze dies al ranxo. Tots els bons sentiments tenen la seva part de protagonisme en aquesta novel·la, obrint-se pas entremig de la llum i la foscor del món.

Sobre la traducció: imaginem que som capaços de llegir aquestes pàgines sense fer gaire cas de les inequívoques referències locals i temporals. Llavors un pot arribar a tenir la sensació que aquest és un llibre que s'ha escrit originàriament en la nostra llengua. La traducció de Joaquim Mallafrè– escrupolosa, matisada– és, senzillament, modèlica. Trasllada amb una precisió emocionant les descripcions de l'univers de Steinbeck al català (i quin català!). L'home del segon relat, posem per cas, “tenia una cara fosca com la carn de bou seca”. Magnífica.