Cultura

El secret d'un estil

El mes d'abril del 1984, quan en Miquel Pairolí només tenia 29 anys, ens vam creuar unes cartes arran de l'aparició del seu primer relat, El carrer de la Llebre. Jo li vaig dir, com un elogi, que semblava escrit per una persona més gran, i ell em va contestar això:

“No em ve de nou. Hi ha altres amics que també m'ho han fet notar: l'Enric Marquès, per exemple. No ho sé; jo penso que aquesta impressió ve produïda sobretot per l'estil. Des d'aquells anys que feia crítica literària a Presència he anat treballant per mirar d'aconseguir d'ordenar l'estil. D'aconseguir un estil clar, sonor, una prosa que pugui ser llegida en veu alta i que tingui una cadència, una claredat, una harmonia. No vull escriure d'una manera nerviosa ni a cops de magall, ni m'interessa –com interessa a tants escriptors falsament progressistes i à la page– de destruir les estructures del relat o la sintaxi”.

Aquest és, doncs, el secret de la prosa del Pairolí narrador i també del Pairolí periodista. El seu estil no era un favor especial caigut del cel ni el fruit d'una facilitat natural, sinó de la voluntat premeditada i de l'esforç tenaç per assolir la transparència desitjada. Aquesta voluntat i aquesta dedicació van cristal·litzar de manera rutilant en els seus admirats dietaris, però allò que impressiona és comprovar fins a quin punt aquest estil clar i sonor, ordenat i harmònic, l'aplicava igualment als seus textos periodístics, ja fossin les columnes d'El Punt del 1985 i següents o la seva secció diària dels últims anys, mantinguda esforçadament fins als últims mesos. Pairolí, que alternava la narració creativa amb el comentari d'actualitat, havia trobat finalment en l'article periodístic un punt de conjunció feliç entre els dos gèneres: un vehicle potent d'expressió d'idees i una ocasió de revestir-les amb el llenguatge adequat. Contemplava les persones i els fets amb uns ulls crítics, irònics i àcids, però sempre amb una mirada estranyament serena. No hi trobàvem mai, en els seus textos, les gratuïtes pirotècnies verbals, sinó la metòdica simplicitat dels conceptes amarada d'una enlluernadora cadència formal.

Per a l'escriptor, la claredat és una virtut; per al periodista, és una obligació, la regla bàsica del seu ofici. El periodista Miquel Pairolí va assumir el cim de la claredat en la doble accepció del món segons els diccionaris: una cosa clara és la que és fàcil d'entendre i és també la que fa llum o desprèn claror. La prosa periodística de Pairolí era a la vegada entenedora i il·luminadora: el seu llenguatge purificat es posava al servei d'un pensament lúcid, d'una experiència sàvia i d'una elevada estatura moral.

Narcís-Jordi Aragó és periodista

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Lluís Gómez a Enderrock TV

El banjo és l’instrument protagonista d’Enderrock TV de la mà de de Lluís Gómez

Sempre veureu dalt de l’escenari a Lluís Gómez acompanyat del seu banjo. Acaba de publicar un nou disc sota el nom de '12 contes' que presenta a Enderrock TV.

sant just desvern
 
l'art de la franja

Aragó demana al jutjat poder entrar dilluns al Museu de Lleida amb la policia

lleida
 

Ferms amb Sixena

barcelona
 

Ballarins gironins actuen a Bescanó contra el càncer

Bescanó
 

Veus gironines en el Simposi Mundial de Música Coral

barcelona / palafrugell
 

Sense quotes per a dones

Barcelona
 
la crònica

Els estàndards del jazz menys estàndard

 
música

Desemboca, la gran festa del ‘rock’n’roll’

 
patrimoni

El fons Fages, a l’arxiu comarcal de l’Alt Empordà