Passió romàntica i gòtica

Jane Eyre, de Charlotte Brontë, és una de les peces paradigmàtiques de la novel·la gòtica del segle XIX. La seva combinació de passions romàntiques, embolics fulletonescos i elements misteriosos –als quals s'afegeix un to feminista avant-la-lettre– l'han convertit en freqüent objecte de desig del cinema i la televisió.

Robert Stevenson –amb Joan Fontaine i Orson Welles–, Delbert Mann –amb Susannah York i George C. Scott– i Franco Zeffirelli –amb Charlotte Gainsbourg i William Hurt– han dirigit les versions més conegudes, a les quals ara se'ls afegeix una que protagonitzen dos dels intèrprets del moment: Mia Wasikowska (l'Alícia al País de les Meravelles, de Tim Burton) i Michael Fassbender (que acaba d'estrenar Un método peligroso i té pendent Shame, per la qual va ser premiat a Venècia). En el darrer Festival de Sant Sebastià, Fassbender va explicar a un grup de mitjans –entre ells El Punt Avui–: “La meva mare i la meva germana són unes grans fans del llibre, i volia oferir-los la meva visió. D'altra banda, els personatges són potents, complexos i multidimensionals, que és el que fa que encara sigui una història interessant.”

El director d'aquesta adaptació és Gary Fukunaga, que –en una conversa amb ell a l'últim Festival de Sitges– admetia haver subratllat especialment els elements gairebé terrorífics de la història, “no per fer-la més moderna, sinó perquè quan Brontë va escriure la novel·la ja es va sentir atreta per aquests elements. De petita va viure al costat d'un cementiri i sempre va estar obsessionada per allò sobrenatural”. Un altre aspecte que aquest film posa de relleu és la condició de precursora del feminisme de la novel·la: “Totes les històries de les germanes Brontë eren progressistes per a la seva època, i Charlotte va haver de publicar aquesta novel·la amb un pseudònim masculí. La protagonista és una dona que busca el seu propi camí, tenir la mateixa llibertat que un home.”

A Fukunaga no l'espanta tornar a un relat que ha conegut moltes versions anteriors: “Jane Eyre és un clàssic des que es va publicar, es pot explicar moltes vegades i l'enfocament varia en funció de l'època en què s'adapta. És com les obres de Shakespeare, que es revisen cada determinat temps. D'altra banda, com a director, poder situar dos personatges parlant durant deu minuts en un escenari que transporta l'espectador em suposava un repte estimulant.” També considera que “mai no s'havia fet una versió definitiva al cinema d'aquest llibre, ja que és molt difícil incloure en dues hores tots els elements de la història”.

Un risc que corren amb freqüència les pel·lícules d'època és l'academicisme decoratiu; Fukunaga ha mirat d'evitar-lo: “En qualsevol història que faig busco el realisme, la sensació que allò està passant de debò. Tenim tots els elements dels drames d'època –el vestuari, els decorats...–, però sense reverenciar-los. Persegueixo un sentit de la immediatesa, tot i que la història passi en una altra època.”