Sara Domenech
L'entrevista
“No volia fer una escultura vertical sinó integrada”
És dissenyadora de joies. Què té a veure això amb fer escultures en espais públics?
Jo, en realitat, sóc escultora. El que passa és que com que viure de l'escultura és difícil, em vaig plantejar fer alguna cosa relacionada amb la meua professió, però que fos més fàcil d'incorporar en el mercat: les joies, que per mi són petites escultures. Mai no he deixat de banda la vessant més artística amb exposicions, però aquesta és la meua primera obra pública. I també la primera que signo com a Estudi Sara Domenech. La part conceptual és meua, però la part tècnica és de Jordi Ginabreda.
En temps de crisi la gent compra joies?
M'he hagut de reinventar com tothom i canviar la plata per materials més barats com la roba o el llautó, però estic contenta perquè he ampliat els punts de venda a l'Estat. Ja en tinc 60 i l'últim al Museu Guggenheim.
Com va sorgir la idea de l'escultura a la plaça Ramon Berenguer d'Amposta?
Ho vaig proposar a l'Ajuntament, com a veïna de la plaça. Feia temps que tenia al cap fer alguna peça relacionada amb la música i més aquí a Amposta que no s'ha fet mai, i que em semblava que era com un deute que tenia la ciutat amb les dues bandes centenàries.
Fa 127 metres però gairebé no
es veu.
No volia fer res que fos vertical, volia que estigués molt integrada a l'espai. És molt gran, però molt íntima. Potser més que una escultura, és una intervenció a l'espai, una partitura de 127 metres, que creua la plaça, il·luminada per sota amb un sistema de LED, on hi ha escrites dues vegades les notes de l'himne de la ciutat. Li he posat Riu de música, en referència al riu. Vol ser un homenatge a les dues bandes de la ciutat: la Unió Filharmònica i la Lira Ampostina, i un pont d'unió entre elles.
Ha estat difícil passar del mil·límetre d'una joia a aquests 127 metres de partitura?
Jo estic acostumada que al meu taller tot ho controlo jo. Quan no m'agrada com ha quedat una arracada la fonc i prou. Aquí m'he trobat que depenia de tothom. Des del vitraller que havia de tallar els vidres blindats, fins a l'operari que els havia de col·locar la peça. L'escultura s'ha anat fent a mesura que s'urbanitzava la nova plaça. Ha estat molt complicat.
Ningú no és profeta al seu poble i sovint les escultures públiques generen controvèrsia. Ha agradat l'obra aquí?
La veritat és que no n'he sentit a parlar gaire. No sé si ha agradat o no, però jo estic molt contenta amb el resultat, perquè veig que la peça interactua amb els vianants, els xiquets juguen a fer-hi equilibris per sobre. També és veritat que entenem les escultures com peces verticals, per això des del meu punt de vista s'ha fet un pas conceptual important: fins ara totes les escultures d'Amposta havien sigut verticals.