Llibre il·lustrat
Àngel Burgas & Ignasi Blanch
Muac!
Àlbum simpàtic i enginyós, aquest que ens ofereixen Olmos i Aceituno de la mà de Lumen. Àlbum distret, farcit d'anècdotes inventades, ple de referències a clàssics de la literatura i a l'imaginari del romanticisme, entès aquest no només com l'àmbit de l'amor i el bé, sinó també de l'horror i del mal.
A través d'una presentació elegant, tapa dura i format proper al quadrat, ens posem a llegir-lo i a mirar-lo i trobem mil motius per aturar els ulls, mil afegits al text principal (peus de pàgina, observacions, anecdotaris). El text principal, d'altra banda, adopta mil i una variacions: un poema, una simulació de text enciclopèdic, un joc de l'oca, un prospecte, un test, una recepta de cuina, un diccionari, un manual d'instruccions, una biografia fictícia...
Un llibre sobre el bes i el fet de besar (o no fer-ho, o de besar malament), sobre els millors besos de la història (els més llargs, els més innocents, els que salven d'encanteris); també sobre els besos mariners, els somiadors. Els llavis que besen, el monstre que els roba; els besos que curen i els que emmalalteixen. Olmos, en paral·lel, confecciona una il·lustració pictòrica principal per pàgina i la complementa amb altres de secundàries, amb algun dibuix de línia, amb algun pictograma. Sempre hem pensat, i aquí ho refermem, que l'il·lustrador destaca en les imatges crues, fosques i negres per damunt de les amables, clares i coloristes, reconeixent, però, que és boníssim en el treball de la il·luminació.
La llibertat de combinar formes
Ens pertorba quan éssers ferotges i fantasiosos comparteixen paisatge amb escenes reals i quotidianes. Les seves formes són volumètriques, pesants i orgàniques i alhora tenen un deix d'etèries. Aposten per la desproporció i la llibertat de combinar formes, colors i referents que sovint no lliguen, que ho fan tot barroc, una mica kitsch i que, al final, generen seducció. Les figures d'Olmos sempre traspuen (suor, agror..., són molt físiques) i aquí té l'oportunitat d'anar a molts llocs alhora, de visitar molts espais i afegir-hi molts personatges. Què en queda, de la lectura, quan s'acaba? Doncs la sensació de no haver après gaire res (tot és mentida, tot és enginy i artifici) però d'haver-ho passat bé en un món que va del que és particular al que és universal; del que és possible al que és inversemblant. “Tantos besos al aire que nadie sabe a dónde van”, com canta Luz Casal a Vida tóxica.
