Un per tots i tots per un
Amb la concessió merescuda del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Josep Massot i Muntaner finalment s'acaba de complir la segona part
de la famosa divisa dels mosqueters de Dumas, “...i tots per un”. Fins ara Massot, amb el seu treball abnegat i prodigiós a favor del país, representava un altre cas, massa freqüent, del “un per tots”sense el retorn natural del “tots per un”.
Massot i Muntaner s'ha destacat pel seu treball excel·lent en diversos camps com la història, la filologia, el memorialisme, la cultura popular o la direcció editorial, per posar només alguns exemples. Ara bé, hem de tenir molt de compte a l'hora d'aproximar-nos a l'obra de Massot perquè amaga diverses sorpreses, de les quals jo en destacaria tres.
La primera seria la seva extraordinària coherència interna. A primera vista, pot semblar que la seva producció sigui una mica dispersa, però és una falsa impressió. Massot té un punt de cartesià i tot en ell obeeix a motius i intencions que sempre desemboquen en un gran sentit d'ordre. Tots els seus llibres són camins que duen a Roma, i Roma per ell és el coneixement a fons d'aquest país, amb la veritat científica, històrica, social i moral al davant, i, a partir d'aquí, la posterior dignificació d'aquest mateix país.
La segona sorpresa seria la immensa quantitat de feina silenciosa o oculta que ha dut a terme al llarg de les quatre dècades de carrera intel·lectual activa. Si ens fixem bé, per exemple, en la seva tasca de director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat des de l'any 1971, ens adonarem que poques editorials del país han contribuït més a la construcció, conservació i promoció del cànon literari, un cànon obert i plural, exercint moltes vegades la funció d'omplir la fonda llacuna que deixa una premsa universitària gairebé inexistent o directament negligible. I la tercera sorpresa és la qualitat artística de l'obra de Massot.
Normalment, quan els lectors s'acosten als llibres de l'autor solen posar en relleu només la qualitat intel·lectual del seu discurs, d'una banda, i el seu sentit de rigor científic, de l'altra. Però poques vegades es detenen per admirar l'estil de la llengua literària del nostre autor. A poc a poc, des de 1972, Massot ha anat calladament proposant un model de llengua literària sense estridències i amb tota la naturalitat del món. El seu estil s'ha tornat transparent i deixa que el lector s'acosti sense entrebancs al contingut. El que no saben molts lectors és que l'estil és part de l'èxit del contingut! No endebades Massot acaba de rebre el premi més alt de les lletres.
