Gros
Demà: Halar
La moda, com la modernitat, ni va néixer ahir ni ha canviat tant com ens pot semblar. L'any 1960, Josep Maria Espinàs va publicar un recull titulat Els joves i els altres. Si ens fixem en els títols de les narracions ens adonarem que els hàbits de consum no han canviat gaire en mig segle: Chesterfield, Cuba-libre, Vespa. La trilogia de tabac, alcohol i moto es manté vigent. El que canvien, si de cas, són les paraules.
Hi ha paraules que passen per la vida sense pena ni glòria. L'adjectiu gros, en canvi, mostra des de fa temps ànsies de protagonisme. A l'escola, els mestres s'escarrassaven a ensenyar-nos la diferència entre gros i gras. Es pot ser petit i gras com un garrí, ens deien, igual que es pot ser prim i gros com un jugador de bàsquet. No era pas la lliçó més difícil, aquesta.
Vam continuar estudiant, i un bon dia ens van explicar la diferència entre gros i gran. Com que llavors encertàvem per intuïció l'adjectiu correcte, consideràvem aquelles distincions com una mostra de mestretitisme. Avui dia, en canvi, per dir-ho amb les paraules d'Albert Pla Nualart, “el peix gran es menja el gros”. Als anys noranta, el grup Ossifar cantava Ai, Tonina, una ranxera brètola amb una tornada normativa: “Ai, Tonina! Que gros que tens es cul.” Anys després, a La rumba de la tanga, inclosa a Plats bruts, vam poder sentir uns versos de compromís: “Ui que gros! ui que gran! / totes volen quedar-s'ho mirant!” Avui, més d'un es refereix a la zona on l'esquena canvia de nom amb l'adjectiu gran. El cercle s'ha tancat.
Quan volen expressar el sentit figurat, els autors vintage opten decididament per l'adjectiu gros. Víctor Català esmenta un “esclat gros”, Salvador Espriu parla d'un “gros rebombori”, Joan Fuster escriu que “mai no s'ha dit una veritat més grossa”, Llorenç Villalonga escriu: “Senyors, quin trastorn tan gros és una mort.” Encara ara, davant un fenomen inesperat, que té conseqüències rellevants, els membres de les generacions més veteranes tendeixen a dir: “És molt gros.” Resulta molt útil per renyar els fills o els néts quan han comès una malifeta o un disbarat: “No diguis res, que l'has feta grossa de debò.” Uns quants autors d'ara mantenen aquest adjectiu: Enric Casasses, Ramon Erra, Maria Rosa Font, Andreu Gomila, Jordi Lara... En aquests mateixos casos, els teenagers tendeixen clarament a l'adjectiu fort, que ha heretat el mateix sentit. On abans es deia “La xicota en feia seguir un altre, és que és molt gros!”, ara sentim “Que fort! La xurri li ficava banyes!” Per assenyalar sorpresa, aquest fort té una bona colla de rivals, entre els quals despunta brutal, que ha desbancat el caspós “Quina passada”.
La nostra civilització ha tingut la Gran Guerra, la Gran Depressió, El gran dictador, La gran escapada, La gran dormida, El gran Gatsby, La gran estafa del rocanrol i El gran Lebowski. Per no ser menys, nosaltres hem tingut la Gran Enciclopèdia Catalana, la gran via de les Corts Catalanes, la Gran Barcelona i la Casa Gran del Catalanisme. Som un país petit, però tot ho volem gran.
