Cultura

Urbanita

Demà: Verro

La primera aparició pública que tinc documentada de la paraula urbanita és de 1975, quan Anagrama va publicar Fragmentos de un discurso libertario. Apuntes de un urbanita, de Max Abel. La dècada de més auge, però, va ser la dels vuitanta, quan –en ple apogeu dels sufixos– tothom s'omplia la boca amb el drogata i el tocata–, la ciutat es va consagrar com el centre del món que valia la pena conèixer. L'adjectiu suprem era urbà, i els yuppies –“young urban professionals”– els seus profetes. Durant aquells anys, quan faltava un reportatge en un suplement dominical es recorria sistemàticament al catàleg fotogràfic de les tribus urbanes, on, al costat dels sinistres, els heavies i els new romantics, sempre hi havia un lloc per a l'urbanita, el ciutadà orgullós de ser-ho, el que s'estranyava que al camp els pollastres no fossin a l'ast.

La paraula urbanita era una alternativa a termes com camaco o pixapins, que els habitants de comarques (perdó: del territori) adjudicaven despectivament als estiuejants de Barcelona. L'urbanita es vindicava com a tal, es movia com peix a l'aigua a la ciutat, i si en sortia de tant en tant s'afanyava a tornar per poder-ho comentar al Zurich o al Metropol. En poc temps, urbanita va assumir també les competències de l'adjectiu: es podia adjuntar a un nom i en resultava un invent amb un cert atractiu comercial, com ara una bicicleta urbanita o una motxilla urbanita.

Desconeixedor dels cicles naturals, l'urbanita se sentia perdut fora de la ciutat. Sense una botiga o un restaurant a mà, es moria de gana. Si Robinson Crusoe sobrevivia en una illa deserta és perquè no n'era. En canvi els nens d'El senyor de les mosques eren urbanites de cap a peus: sols en una illa, sense ningú que els bullís la verdura, desapareixia la capa de civilització que els cobria i es tornaven uns salvatges acabats.

Amb el pas dels anys, la paraula urbanita va anar deixant de ser cool i, paral·lelament, va començar a perdre el seu sentit positiu. El 2007 entrava al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans però presa en el sentit de vint anys enrere: “Que viu en una ciutat, d'acord amb els costums de la ciutat.” Immediatament, Màrius Serra va publicar un article al diari Avui on establia que “just quan l'accepten al diccionari, urbanita ja és una paraula que fa un tuf de caducat similar a termes mai homologats com ara kumbaià o cultureta”. Serra constatava l'anacronisme de continuar alimentant “la confrontació tòpica entre el pixapins refistolat i el pagerol salvatge en plena era digital”.

Avui dia, els termes s'han invertit. Viure a la ciutat pot resultar menys atractiu que estar-se fora. Joan Avellaneda ja havia establert a Viatge a l'origen dels insults que la paraula urbanita incorporava en l'origen un cert aire despectiu: “El sufix -ita tal volta s'hi ha incorporat per analogia amb selenita (“habitant de la lluna”) o troglodita (“habitant de les coves”), tenint en compte que, en ambdós casos, es tracta d'habitants prou remots i singulars.”

LA CITACIÓ

“N'estic fart del nihilisme urbanita”
‘Tanco els ulls / Obro els ulls', Roger Mas


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Panoràmica mundial

barcelona

Més gel per Nadal

Girona

Escultura de 8 metres per a un parc urbà d’art a Calonge

calonge i sant antoni

L’art del sensible

barcelona
CLÀUDIA RIUS
CAP DE REDACCIÓ I DE LA SECCIÓ D’ART DE LA REVISTA NÚVOL

“Només tindrem una cultura forta si ens ho qüestionem tot”

barcelona

El musical del sabater d’Ordis

castelló d’E. / figueres
Crítica
música

Tarda històrica

MÚSICA

Eduard Costa deixarà Els Amics de les Arts

Promoure la ciència

Barcelona