Cultura

Dins l'ambient d'una família culta, catòlica i catalanista

La visita a la casa reformada per Rafael Masó al cor de les Ballesteries i en plena postal de la ciutat esdevé un recorregut intens per l'obra d'una figura cabdal del Noucentisme que revela l'estil de vida, la posició econòmica i el tarannà moral de les classes dominants de principi del segle XX

En entrar a la galeria, ben amarats de llum exterior reflectida en la policromia dels vitralls, és natural que els visitants admirin les jardineres de fusta i de metall que presideixen l'estança i que de seguida s'encantin llarga estona amb el riu, els ponts, la façana de cases que s'estenen davant seu, tot movent el cap a banda i banda per percebre les diverses perspectives de l'Onyar, fent corba suau en aquest punt del seu traçat. No sempre es té l'oportunitat ni el privilegi d'estar dins d'una les postals més emblemàtiques de la ciutat. És la postal que li ha donat, justament, aquell to florentí, delicat i viu, d'agosarada calidesa, símbol també d'un canvi de fesomia social i política que fa uns anys va anar espolsant la misèria, la tristor i l'ensopiment d'una vida en gris i negre. Ens trobem a l'interior de l'única casa del carrer de les Ballesteries oberta al públic, la casa Masó, en el núm. 29, lloc de naixement d'una de les principals figures del Noucentisme, l'arquitecte Rafael Masó i Valentí (1880-1935) i inaugurada com a museu el 28 d'abril del 2012, 6 anys després que els seus nebots i propietaris, Narcís-Jordi Aragó Masó i Mercè Huerta Busquets decidissin cedir-la a l'Ajuntament de Girona.

Aquell dia d'abril, Narcís-Jordi Aragó amb veu commoguda i un capteniment de ponderada satisfacció va fer entrega oficial de l'immoble amb aquestes paraules: «Avui s'ha complert un somni. La casa en què hem viscut durant cinquanta anys passa a convertir-se en patrimoni ciutadà i és hora de recordar amb emoció els nostres avantpassats. Hem aconseguit atrapar el temps i tornar així a la seva època, reviure-la en certa manera.» Un temps aturat en el projecte d'interpretar i reconstruir l'atmosfera privada d'una família, d'exposar un ambient impregnat de detalls reveladors de la seva època, estatus i tarannà, com ara aquests dos en què parem atenció i que, en la seva íntima domesticitat, recullen l'esperit més genuí dels qui van habitar aquestes parets fa més o menys cent anys. Els descobrim en el cosidor, una estança senzilla on les germanes de l'arquitecte s'entretenien brodant coixins, mocadors, tovalloles... amb motius florals o geomètrics, sovint dissenyats pel mateix Masó. Són un edredó i un drap de taula. En l'edredó, confeccionat el 1909 per cobrir el descans dels pares, s'hi llegeix la inscripció «Fortitudo Pulchritudo» (Fortalesa Bellesa), d'acord amb la més tradicional consideració dels valors de l'Home i de la Dona, en majúscules. I en el drap de taula que data del 1905 s'hi pot llegir un consell: «Tant de taula com de llit sian sempre comedit».

Inequívoca remembrança del caràcter moral però també estètic –ànim de mesura i contenció, equilibrat amb ingredients renovadors buscant l'harmonia i fugint de l'estridència– de l'obra de Rafael Masó, a més de la característica essencial d'una de les principals nissagues de la burgesia local que, amb el seu representatiu estol d'advocats, notaris, procuradors, farmacèutics, poetes, diputats, regidors, mestres, impressors, periodistes i arquitectes, va exercir una notable influència econòmica, política i cultural, sobretot des de la segona meitat del segle XIX i fins a l'esclat de la Guerra Civil: Gaudenci Masó, avi de Rafael, va fundar El Constitucional; Rafael Masó pare, el Diario de Gerona de Avisos y Noticias, òrgan de les dretes catalanistes; Santiago Masó, germà, va ser home significat de la Lliga Regionalista, l'altre germà Narcís, reconegut pedagog de l'escola activa i ell mateix, poeta guanyador de Jocs Florals i edil, a més de prolífic arquitecte, decorador i dissenyador de mobiliari i de tota mena de peces. Una família benestant, culta, il·lustrada, exponent d'un conservadorisme modern, amb vocació de país i molt catòlica: «Abans que res –traduïm del castellà– som soldats de Crist i només tenim una llei que ens mana barallar-nos per Ell i per Ell lluitarem quan més dur sigui el combat i més renyida la baralla amb els nostres enemics», escrivien Santiago i Rafael Masó al Diario de Gerona del 5 de juliol del 1903, en el decurs d'una encesa polèmica amb La Lucha, l'òrgan del partit liberal.

La seva procedència forana (orígens a Sitges, Vilanova i la Geltrú, Sant Julià de Ramis) fa que en el moment que els Masó obtenen una posició hegemònica i una projecció pública important, necessitin dotar-se d'una casa que testifiqui el seu arrelament a la ciutat i al lloc on s'han establert, així com el seu compromís amb el progrés, lluint uns determinats nivells de luxe i confort. És des d'aquesta doble perspectiva que entre el 1911 i el 1919 Rafael Masó i Valentí executa per encàrrec de la família una impressionant reforma de l'edifici on va néixer, format per la unió de quatre habitatges del carrer de les Ballesteries, adquirits entre mitjan segle XIX i principi del XX. Va fer una reforma de la façana i dels interiors que incorpora magistralment els criteris de simplicitat estètica i respecte a la tradició pròpia com a fonament d'una modernitat nacional emmirallada en l'avantguarda centreeuropea de l'època, com sintetitzen Narcís Comadira i Joan Tarrús en el llibre Rafael Masó, arquitecte noucentista (CAC, 2007).

Masó planejava portar-hi la seva futura esposa Esperança Bru, però després d'un festeig complicat, el pare d'ella no va acceptar que el matrimoni s'instal·lés a la casa. El seu germà Santiago va heretar la propietat, i a la seva mort va passar a la germana Maria de la Bonanova Masó, casada amb Estanislau Aragó i, d'aquesta, al seu fill Narcís-Jordi Aragó, que amb la seva esposa Mercè Huerta hi han viscut durant mig segle «a l'ombra dels avantpassats, retrobant l'empremta del seu pas pels racons, intentant establir un subtil equilibri entre el tresor heretat i les pertinences particulars, i resistint amb contundència l'assetjament dels antiquaris i l'oferta dels brocanters». Ho reproduïm d'un article que el periodista ha publicat en el llibre Casa Masó. Vida i arquitectura noucentista (Fundació Masó, 2012), que també incorpora textos de Jordi Falgàs, director de la Fundació Rafael Masó i de la documentalista Rosa Maria Gil, i una completa relació d'imatges de Jordi Puig.

A can Masó no tenien per costum llençar res i sort n'hi ha hagut d'aquesta voluntat preservadora que ha permès enriquir el valuós patrimoni, ara públic, que és l'edifici per se amb una col·lecció de 1.100 objectes (més de 50 obres originals de l'artista) dels segles XVII i XX que inclou pintures a l'oli, canelobres d'argent, vaixelles de porcellana, coberts de plata, copes de cristall, tovalles i llençols de fil, ventalls de seda, ceràmiques, pots de farmàcia, estris de tocador, verges i crucifixos... A més d'uns 3.000 documents i fotografies del 1628 al 2012 i 3.000 volums i 50 títols de revistes i altres publicacions que s'estan catalogant per posar a disposició dels investigadors. «És un llegat extraordinari per a la ciutat que hem de saber conservar, difondre i de què hem de treure molt profit», remarca Jordi Falgàs, responsable del projecte museològic elaborat en paral·lel a la reforma dels arquitectes Joan Tarrús i Jordi Bosch, que han tornat a l'edifici un aspecte semblant al de després de l'última intervenció de Masó, el 1919. Falgàs treballa amb el fi ambiciós i raonable de convertir la Casa Masó en un referent internacional d'estudis sobre el Noucentisme, conscient de tots els fils que s'hi poden estirar per fer recerca des de molt diverses perspectives: «Aquí a dins s'hi pot aprendre molt més que l'obra d'un arquitecte. S'entén tota una època, un estil de vida, la força de les tradicions, la importància dels oficis, les relacions entre classes i grups socials, i també el que representa el nou concepte d'interiorisme que Masó aplica per primera vegada a la seva casa familiar, d'acord amb l'ideal de la llar noucentista basat en la austeritat i la simplicitat, capaç de proporcionar felicitat i pau interior, com postulava Eugeni d'Ors, un model que busca marcar distàncies amb el Modernisme.»

Resseguir aquesta llar amb la companyia molt experta i atenta a tots els detalls de Jordi Falgàs (o de Rosa M. Gil i Sandra Santiago, membres de l'equip) constitueix una suggestiva immersió en la Girona de principi del XX i en l'art noucentista: Els escuts heràldics –dedicats al carrer, la ciutat i als cognoms i oficis de la família– de l'arrimador de ceràmica de l'escala d'entrada; la calidesa del vestíbul, un espai ampli, ordenat i sobri, banyat de llum natural per una claraboia, on s'aprecien dues obres de Fidel Aguilar; la làmpada, els vitralls de colors, el bufet i el trinxant del menjador confortable i auster, equilibrat de materials populars i nobles, espai freqüentat per López-Picó, Carner i altres intel·lectuals; les impressionants vistes des de la galeria; el cosidor; la cuina, l'escala de cargol per on les minyones accedien a les seves habitacions; les primeres edicions d'obres de Verdaguer, Carner, Ruyra, Bertrana, Prat de la Riba, Cambó en la llibreria de l'imponent despatx de Santiago Masó; l'estètica ben poc noucentista de la sala d'estar amb la col·lecció de pintura (paisatgisme català de final del XIX) la calaixera isabelina i una butaca molt decorada; l'aire sever, quasi conventual dels dormitoris que frena dissipacions i immoralitats; la verticalitat de l'escala interior que mena a la 2a planta, en el vestíbul de la qual s'exposen dos dibuixos atribuïts a Goya, entre altres obres; el refinament de la cambra de bany...

CASA MUSEU MASÓ
Any D'INAUGURACIÓ.
2012
ADREÇA.
Carrer Ballesteries, 29
edifici.
Habitatge de la família Masó que l'arquitecte va reformar entre el 1911 i el 1919
patrimoni.
Planta baixa i quatre pisos (dos oberts al públic), 1.100 objectes catalogats (entre el XVII i el XIX), 3.000 llibres i 3.000 documents datats entre el 1628 i el 2012.

Una herència per a la ciutat

Pot ser que a algunes persones se'ls faci una mica estrany entrar a la llar de Narcís-Jordi Aragó i de Mercè Huerta convertida en museu, un lloc on el temps s'atura per capturar l'atmosfera del passat i mantenir-la definitivament immutable. Hi ha records que se'n van cap a moments –històrics també– en què en el núm. 29 del carrer Bellasteries, una sensible pintora i un periodista compromès amb Girona i amb la llibertat d'expressió encara segrestada, rebien familiars, amics, futurs polítics de vocació democràtica, qualificats conspiradors de les arts i les lletres i voluntariosos aprenents de l'ofici d'informar, en sessions sovint clandestines carregades d'un intens aroma d'obertura i de canvi. En paraules del mateix Aragó recollides en el llibre Casa Masó. Vida i arquitectura noucentista (Fundació Masó, 2012): «La Casa Masó va ser, al llarg de l'últim mig segle, allò que havia estat sempre des dels temps de la Lliga Regionalista o dels Jocs Florals: l'escenari de moltes inquietuds i el gresol de moltes iniciatives ciutadanes. La nostra estada feliç a la casa va connectar perfectament amb l'època fecunda protagonitzada pels pares, els oncles i els avis. Per això vam creure que l'edifici, amb tot el que contenia, no podia ser per a nosaltres sols: havia de perdre el seu caràcter privat per esdevenir un bé d'interès i d'ús públic.»

De manera que en el dia que Jordi Falgàs ens ofereix una entusiasta visita guiada per les sales i racons de l'edifici, constitueix una grata sorpresa trobar-nos amb l'antic propietari que ha estat director de la revista Presència i de la Revista de Girona, molt engrescat i posant fil a l'agulla del catàleg dels llibres de la seva col·lecció personal, un conjunt de volums de tema literari editats fins al 1939 i cedits a la fundació amb el propòsit d'engrandir el patrimoni públic de la Casa Masó. Amb aquesta mateixa idea, Narcís Jordi-Aragó també ha fet donació d'una valuosa correspondència familiar: les 285 cartes i postals intercanviades entre els seus pares Estanilau Aragó i Maria de la Bonanova Masó del 1910 al 1939. Es tracta d'un material de gran rellevància històrica i sociològica que comprèn l'època del festeig, el matrimoni i la separació forçosa durant la Guerra Civil i permet anar resseguint diversos aspectes de la vida quotidiana, els costums i les vivències d'una etapa molt convulsa socialment i política, al final de la qual, com recorda Falgàs «aquella burgesia conservadora que representaven els Masó acabaria perdent l'estatus i seria silenciada pel seu tarannà catalanista». En tot cas, una nova joia a disposició d'estudiosos i investigadors, com el conjunt d'objectes que formen part del mobiliari, la decoració i la documentació d'aquest emblemàtic edifici noucentista deixat com a herència a la ciutat.

Un dels arquitectes més destacats

Nascut el 16 d'agost del 1880, Rafael Masó i Valentí ha passat a la història com un dels arquitectes catalans més destacats del segle XX, deixant com a llegat una original i polifacètica obra que abasta des de la construcció de cases particulars per a les famílies benestants fins a habitatges per als obrers, des de fàbriques, botigues, oficines bancàries i hospitals fins a urbanitzacions, cooperatives i garatges, passant pel disseny acurat dels interiors i del mobiliari i de tota mena de peces de decoració domèstica i d'usos civils i religiosos. També es va dedicar a la reforma de masies i a la restauració d'edificis d'arquitectura medieval. Sempre va treballar a Girona i la major part dels seus edificis són a la ciutat i a la seva àrea d'influència. Destaquen: Casa Vinyes Miralpeix (Anglès 1907-1908), Escola de Sarrià (1909-1910), Farinera Teixidor (Girona, 1910-1911), Casa Masó (Girona 1911-1924), Escola de Vilablareix (1911-1912), centre cultural Athenea (Girona 1912), Casa Masramon (Olot 1913-1914), Casa Casas (Sant Feliu de Guíxols 1914), Escola pública de Sant Gregori (1917-1919), Ciutat-Jardí (s'Agaró, 1923), entre molts altres, si bé la mort prematura al 1935 va estroncar la seva trajectòria brillant. Els experts distingeixen la seva obra per la identificació amb els postulats noucentistes d'una modernitat que no renuncia al classicisme més auster i que integra formes, colors i materials de la cultura pròpia amb una marcada presència de tècniques artesanals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.