“El dia per agafar el tren és avui”

Torna Declan Donellan al Temporada Alta. El director de la companyia Cheek by Jowl, fidel a la cita amb el Festival d'Arts Escèniques de Tardor de Catalunya, aquest any presenta Les tres germanes, amb un repartiment rus (Municipal de Girona, avui i demà, 21h). És una presentació clàssica però que revela matisos, segons el director: “L'obra és una visió fascinant i molt humana de la capacitat d'enganyar-nos. És també una advertència en contra de viure en el futur –patim innecessàriament–. El passat i el futur no existeixen: l'únic temps que existeix és el gran moment, aquest punt mai s'ha fet més evident que en el joc de Txèkhov. L'únic dia per agafar el tren a Moscou [el motiu de les protagonistes] és avui.”

Donellan, expert en Txèkhov, considera que els personatges que descriu aquest autor rus es fan estimar tot i ser autodestructius: “Són graciosos i tristos alhora. Vershinin i Tuzenbach de vegades parlen de bajanades però és fascinant escoltar-los. Hem d'anar amb compte i prestar més atenció al que fan en realitat, al que diuen. És una regla bastant bona per a la vida real també!” Els clàssics tenen la capacitat de parlar dels grans problemes de la humanitat, comenta el director: “Txèkhov és com Shakespeare: és com si passés un diamant a la llum, cada vegada que es mira lluu una mica diferent.” Donellan fuig de la nostàlgia que el director de circ Daniele Finzi Pasca va utilitzar de punt de sortida a Donka (un espectacle presentat fa uns dies al TNC, també inspirat en l'univers de Txèkhov). El director afirma: “Totes les cultures tenen les seves pròpies nostàlgies, el mateix passa amb totes les persones. Fins i tot els adolescents senten nostàlgia. Txèkhov és un metge. Ell sap que els càncers són perillosos. Ell veu que la imaginació pot generar càncer també. Se'ns ha donat la nostra imaginació per veure la realitat tal com és, no viure en el futur o el passat. Quan vam decidir viure en el passat o en el futur que són perillosos per a nosaltres mateixos. I als altres també. Per exemple, com la majoria dels personatges, Vershinin sent nostàlgia pel passat i fantasieja sobre el futur. Tot el temps que està descuidant les seves pròpies filles, abandonant a les cures de la seva dona mentalment inestable. Detesta tots els aspectes de sentimentalisme –incloent la nostàlgia–. Estem plens de nostàlgia com estem plens de càncers potencials. Voldria retallar aquests càncers del cos i de la ment amb un bisturí. Però el seu ganivet només és la seva escriptura. Aquestes persones pateixen. Però per què, tots ells són rics i privilegiats? Tots ells tenen prou per menjar i hi ha una estació de tren en perfecte estat, amb sortides de Moscou. Però ells prefereixen “filosofar” com addictes. No poden suportar la pèrdua, en particular la pèrdua de les seves il·lusions ... Es fan patir en les seves ments, ja que s'abandonen a la nostàlgia pel passat, tant, que tots sabem, però també a la bogeria de viure en el futur, el que fa que ells i els seus familiars pateixen. La nostàlgia pot matar. L'única vegada a la vida és el gran moment”.Per últim, canvia la seva forma de treballar depenent d'on són els actors? “Crec que les similituds entre dirigir en altres idiomes són sovint tan sorprenents com les diferències. Dirigir en una llengua estrangera és, en realitat, molt alliberador de moltes maneres. A Rússia, hi ha un gran èmfasi en el conjunt: és una cosa molt natural. Però els problemes que enfronten els actors són els mateixos independentment de la cultura o la tradició. El que tenim en comú és més profund del que és diferent”