Cultura

fenomen. teatral

/J.B

El silenci crepitant després del foc

El Teatre Romea reposa ‘Incendis', l'èxit de la temporada, amb Oriol Broggi, Julio Manrique i Clara Segura

S
S'intueix que ‘Incendis' i ‘Litoral' només és l'inici si, com sembla, el públic continua beneint aquesta escriptura.

Dir-ne fenomen teatral seria exagerat si no fos pel context en què es produeix: Incendis és un drama difícil i exigent (tres hores d'espectacle!) en unes temporades en què sembla que el públic només estigui disposat a donar el vistiplau unànime i majoritari a la comèdia més desbarrada possible. Incendis s'ha convertit tant per a la companyia com per a la majoria dels espectadors que no se l'han volgut perdre (sigui en la temporada passada del Teatre Romea de Barcelona o bé en la gira posterior a més de 30 poblacions de la Catalunya de la crisi i les retallades municipals a les assignacions a contracte d'espectacles) en una experiència personal. Després dels aplaudiments, al fons de la retina, en la memòria hi queda un silenci crepitant, una mena de fum com a conseqüència d'un foc que deixa nafra però que, paradoxalment, també aboca rius de sensibilitat que la guareix. Els cinc Premis Butaca, entregats pel públic recentment, demostren que la percepció personal coincideix amb la de la comunitat d'espectadors.

Fins al mes de febrer passat es pot dir que Wadji Mouawad era un nom de mals records a Barcelona. Feia pocs mesos que s'havia negat a l'estrena de Des femmes al Festival Grec, com a conseqüència a la demanda de l'Ajuntament de Barcelona que es retirés del projecte Bertrand Cantat, que al 2003 va ser condemnat per matar a cops la seva xicota, Marie Trintignant. Barcelona demanava que, com també havia passat al festival d'Avinyó, Cantat no actués en directe. No semblava gens adequat que un condemnat per violència de gènere participés en el projecte Sòfocles de Mouawad (A Des femmes es reunien les tragèdies Antígona, Electra i Les traquínies). L'autor, doncs, no gaudia de bona premsa tot i que s'hauria pogut veure puntualment una versió pictòrica de Littoral al Festival de Temporada Alta del 2010. Ara, tant Manrique (des de l'any passat, director del Teatre Romea) com Broggi ja auguren que Mouawad serà un autor amb molta presència les pròximes temporades. De fet, aquest mateix curs, Manrique ha incorporat una nova producció de Litoral, a càrrec de Raimon Molins. S'intueix que només és el començament si, com sembla, el públic continua beneint aquesta escriptura compromesa i èpica.

L'equip de La Perla 29 ja advertia, setmanes abans amb la lectura del text i els assajos, que es tractava d'una peça de gran envergadura. El repte era correspondre'l. (Ben diferent, en canvi, amb el cas d'El mètode Grönholm, ja que el mateix Galceran i Belbel van dubtar la nit abans de l'estrena si eliminaven l'escena dels barrets en aquella prova per triar el millor candidat per a una multinacional i que va acabar resultant la més hilarant d'una peça que ja ha donat la volta al món). El director Oriol Broggi va fer-ne la versió a partir dels elements que coneixia: El treball amb la veritat interpretativa; la buidor escènica; la humilitat d'una producció de pocs recursos. Comptava, això sí, amb la complicitat d'actors de l'altura de Clara Segura (ja havien debutat en drama a Antígona) i Julio Manrique(van congeniar a partir del treball de Hamlet, també a la Biblioteca de Catalunya). I d'altres assidus com Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Xavier Ricart i Xavier Ruano.

Incendis és la història d'una topada fatal que protagonitza una jove libanesa analfabeta i enamorada; però també és la d'una dona ferida que aprèn a llegir i escriure seguint el desig de l'àvia i d'uns germans que hauran de descobrir i assimilar el seu passat, que és metàfora de la del seu país i la seva cultura.

A l'escena de Barcelona, fins avui, el fenomen teatral és la connexió (ara ja) eterna entre el públic i Pepe Rubianes. Significava referir-se al despropòsit de La extraña pareja entre Paco Morán i Joan Pera, que van fer bons tots els rècords que es van proposar. És parlar a l'èxit mundial de Jordi Galceran amb El mètode Grönholm al TNC i al Poliorama o a una situació semblant amb el Mar i Cel del Dagoll Dagom al Teatre Victòria (1988) i, posteriorment, també al TNC i al Victòria (2004). Avui, Incendis és el nou fenomen, sí.

Dolorós i contagiós
Assistir a una funció d'Incendis és participar d'una catarsi col·lectiva. La història, de grans desplaçaments i situada en el llunyà Líban, s'explica des de la petitesa dels personatges, amb les seves contradiccions i els seus desitjos apagats pels cops de vent de la vida. A la sorra, no s'esquitxa text sinó que la vida hi batega; en majúscules.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.