espies i cinema
XAVIER ROCA
El cinema que va venir del fred
Des del cine mut fins a l'actualitat, els agents secrets han estat una presència habitual en les pel·lícules. El seu protagonisme permet resseguir moments clau de la història contemporània
Impostura, representació, mentida... són alguns dels trets compartits entre l'espionatge i el cinema. Potser per això la figura de l'agent secret –a vegades metàfora de l'actor de cinema, d'altres del director– ha estat una presència recurrent en la història del cinema, des de la fundacional i muda Los espías (1928) de Fritz Lang a les recentíssimes Argo, de Ben Affleck, i La noche más oscura, de Kathryn Bigelow (totes dues del 2012).
La Primera Guerra Mundial ja va ser l'escenari d'intrigues d'espionatge envoltades d'un halo de glamur i seducció, amb Marlene Dietrich i Greta Garbo encarnant les sofisticades i romàntiques espies de Fatalidad (1931) i Mata Hari (1931).
Guerra Mundial i Guerra Freda
Però la Segona Guerra Mundial va suposar l'esclat definitiu del gènere, amb els nazis com a gran enemic. Sense ser estrictament una pel·lícula d'espionatge, la mateixa Casablanca (1942) mostra el Rick's Bar de Humphrey Bogart com a cau d'espies. Pel·lícules com Cinco tumbas en El Cairo (1943), de Billy Wilder, El ministerio del miedo (1944), de Fritz Lang, o Berlín Exprés (1948), de Jacques Tourneur, en són representatives.
La icònica El tercer hombre (1949) de Carol Reed –escrita per un dels més brillants conreadors literaris del gènere Graham Greene, adaptat al cinema en títols com les dues versions de L'americà tranquil (1958 i 2002), El nostre home a l'Havana (1959), El factor humà (1979) i El cònsol honorari (1983)– mostra la transició entre les seqüeles del nazisme i l'anunci de la Guerra Freda. I és que aquest és, sens dubte, un dels grans eixos temàtics del cinema d'espies. Curiosament, si la visió de la figura de l'agent secret havia tingut fins aquell moment una dimensió heroica i patriòtica, un cop acabada la guerra –i amb l'URSS com a monumental nèmesi– va anar evolucionant de la visió propagandística a un retrat de la professió més aviat cínic i desencisat, com una tasca alienant i deshumanitzada. El espía que surgió del frío (1965), de Martin Ritt, basada en la novel·la de John Le Carré, és representativa d'uns films que volen ser un retrat més realista i desmitificador de la professió d'espia, mostrant els seus aspectes mes sòrdids, cruels i antiheroics. El mateix Le Carré ha estat inspiració de pel·lícules d'alè similar, com Llamada para el muerto (1966), La casa Rússia (1990) o la recent El topo (2011), i també s'hi podrien incloure títols com La carta del Kremlin (1970) o L'home de Mackintosh (1973), totes dues de John Huston, o l'ambiciosa El buen pastor (2006), on Robert De Niro –darrere les càmeres– fa un crític recorregut per la història de la CIA.
La visionària El missatger de la por (1961), de John Frankenheimer –una pel·lícula que s'ha llegit en clau de premonició del magnicidi contra John Fitzgerald Kennedy–, va obrir una tendència del gènere consistent a buscar l'enemic a casa, en clau conspirativa i paranoica; un vessant que s'accentuaria arran de l'escàndol Watergate, en La conversa (1974), de Francis Ford Coppola, o Els tres dies del Còndor (1975), de Sydney Pollack.
James Bond, icona pop
Paral·lelament a tot això irrompia un dels grans fenòmens de la cultura popular del segle XX. Agent 007 contra el Doctor No (1962), dirigida per Terence Young, va suposar la primera aventura cinematogràfica de James Bond, l'agent amb llicència per a matar creat pel novel·lista Ian Fleming. La pel·lícula va obrir una saga que, amb periòdics canvis de registre i to, s'estén –amb èxit– fins l'actualitat, i en la qual la irrealitat, el sentit de l'espectacle i l'acció sense fre s'imposen sense manies per sobre de la versemblança. Supermalvats, gadgets enginyosos, dones de bandera i escenaris exòtics són els ingredients d'una estilitzada fantasia masculina que ha complert cinquanta anys amb la capacitat de reinventar-se; un veritable fenomen pop que, ja des d'inicis dels anys seixanta, ha estat motiu de nombroses paròdies i imitacions, des de les peripècies de Matt Helm (Dean Martin) o Flint (James Coburn) a la hiperbòlica Mentides arriscades (1994).
Sense l'existència de James Bond no s'explicarien les missions cinematogràfiques d'altres agents com el fred Harry Palmer interpretat per Michael Caine a Ipcress (1965), Funeral a Berlín (1966) i El cervell d'un milió de dòlars (1967). Ni tampoc –ni que sigui per contrast o distanciament– alguns dels herois del cinema d'acció contemporani, com Jack Ryan, l'analista de la CIA creat per Tom Clancy, que va debutar al cinema a La caça de l'Octubre Roig (1990) amb el rostre d'Alec Baldwin i després ha estat interpretat per Harrison Ford i Ben Affleck; Ethan Hunt, l'agent encarnat per Tom Cruise a Missió: Impossible (1996) i les seves seqüeles a partir de la clàssica sèrie televisiva; i l'amnèsic Jason Bourne creat per Robert Ludlum, interpretat per Matt Damon en la saga iniciada amb El cas Bourne (2002), una sèrie que conjuga el ritme frenètic amb un clima metafísic de recerca de la identitat.
L'Orient Mitjà com a focus de conflictes internacionals s'ha vist reflectit en thrillers d'espionatge com Diumenge negre (1977), de John Frankenheimer, i Munich (2005), de Steven Spielberg, totes dues centrades en els serveis secrets israelians, el Mossad. Actualment, en els temps posteriors a l'11-S, el terrorisme d'arrel islàmica és al darrere de pel·lícules com Red de mentiras (2008), de Ridley Scott, i la ja esmentada La noche más oscura, polèmica crònica de la investigació dels serveis d'intel·ligència nord-americans que va portar a la mort de Ben Laden.
