díptic. sala. flyhard
J. Bordes
El silenci revelador del personatge mut
‘La terra oblidada' i ‘La signatura 400' coincideixen a incorporar un protagonista que no parla en l'escena
E
El director de ‘La signatura 400', Joan Peris, afirma que aquell que escolta “fa créixer el treball de l'altre”. “És un diàleg en què un no parla”, diu l'actor Joan Gibert.
Un pare malalt no pot anar a treballar al camp com ha fet tota la vida i prova de distreure's amb els reportatges del National Geographic. L'única filla que ha fet arrels al poble i no ha baixat a Barcelona l'atén periòdicament i mantenen converses mínimes. Fins que hi ha un dia que ell es nega a parlar més. El silenci pertorba de tal manera la filla que aquesta adverteix els seus germans perquè tornin a la casa del pare i provin de fer-lo entrar en raó. La polèmica està servida. Fruit d'aquest silenci esclataran retrets del passat. Aquest és el punt de partida de La terra oblidada. També en la versió teatral de la novel·la La signatura 400 (fins diumenge, a la cartellera del Círcol Maldà) hi participa un actor sense rèplica. Joan Gibert escolta el discurs volàtil de Lluïsa Mallol.
La terra oblidada, produïda per la Flyhard (que va tenir lloc a la sala fins que la malaltia d'un actor ho va aturar, tot just fa un any), recupera una breu temporada a l'Atrium: serà només fins al 10 de març. El premi de Teatre Ciutat de Gandia 2012 va reactivar la producció de cinc actors de la companyia Arcàdia, que lidera l'autor i director Llàtzer Garcia. Un dia a la tarda, es troben al menjador de sempre (amb una decoració molt qüestionable) els tres germans (Guillem Motos, Marta Aran i Muget Franc) el pare (Gal Soler que substitueix el desaparegut Josep Mota). El noi, que ha tingut necessitat de sortir del destí que li marcava el pare al camp, arriba a la casa pairal amb la seva xicota (Laura Pujolàs) i amb la voluntat de justificar la seva carrera d'escriptor. El pare i la germana autòctons no entenen la dèria dels urbanites, ni com poden viure amb les presses que imposa la ciutat. I és que l'obra planteja un conflicte entre la manera d'entendre la vida la gent que viu al camp i els de ciutat. El pare, sense obrir boca, revelarà que l'únic amor real que ha tingut a la vida és amb la Natura.
L'interès del text arrenca d'una pregunta de l'autor: Com cal afrontar la malaltia i la mort d'un familiar que no s'estima però que caldrà cuidar-lo, “si ho evites, hauràs de viure amb una mala consciència”, insinua Garcia. És una situació que ja es tractava fa uns mesos, a Els nostre tigres beuen llet, d'Albert Espinosa (TNC, 2012). L'afecte per al malalt que es cuida equilibra el dolor per la seva futura pèrdua, i redimeix després de la mort.
Comunicar sense mots
Sembla la feina més plàcida: tenir un personatge que no ha de dir ni una sola rèplica en l'escena. En realitat, asseguren tots aquells que l'han de defensar, és molt més complex perquè s'ha de seguir tota l'acció i comunicar a través de la mirada i de la posició del cos; “acabo amb la samarreta xopa de suor”, diu sorprès Soler. Gibert ho argumenta, “és un diàleg en què un no parla”. El director de La signatura 400, Joan Peris, afirma que aquell que escolta “fa créixer el treball d'ella”.
I és que si el pagès de La terra oblidada que fa tres anys que no pot treballar al camp i veu com ara tothom ignora la terra i s'està fent malbé adora el silenci envoltat de la natura, la bibliotecària disposa del silenci com en el seu hàbitat natural laboral, envoltada de llibres i d'usuaris que gosen trencar la quietud de la biblioteca. El pagès no necessita paraules, es comunica amb la natura. La bibliotecària, en canvi, troba l'oportunitat de descarregar la seva veu i opinió en un usuari que ha aparegut dins de la biblioteca (s'havia adormit en una de les sales d'estudi): li exposa les seves teories de la vida, l'amor, la soledat, la política i la cultura. En realitat, està necessitada de parlar i justificar-se. Dues hores abans de l'obertura de l'equipament, esclata alliberant-se.
Al silenci, encara cal afegir-hi un altre ingredient que frena l'actitud natural i priva de recursos coneguts l'actor. A La terra oblidada, el pare es mou en una cadira de rodes i l'expressivitat s'ha de concentrar només de cintura cap amunt. És un treball de risc que aporta nous codis corporals.
