Sense cultura

DE. CARA. A. LA. GALERIA

jaume vidal

De bona marca

Joan Gaspar forma part d'una nissaga de galeristes que han deixat una petjada significativa

Hi ha qui porta una bona motxilla a sobre quan comença una travessa. Cap al 1972, Joan Gaspar (Barcelona, 1941) se'n va carregar una de ben gran quan el van cridar a incorporar-se a l'equip familiar de la Sala Gaspar comandat pel seu pare, Joan, i el seu oncle Miquel. Al grup també acabava d'incorporar-se el seu cosí Miquel. A aquell immens sarró s'hi trobava una part significativa del galerisme català del segle XX. A la Sala Gaspar hi va haver grans exposicions de Picasso i Miró i al seu entorn es va gestar la creació del Museu Picasso de Barcelona. Amb la galeria René Metrás, la Sala Gaspar va configurar el carrer Consell de Cent com al gran centre artístic d'art contemporani a Barcelona.

Amb el pes de les fites assolides per la seva nissaga, Joan Gaspar va assumir el repte de formar part de la Sala Gaspar des d'una posició important, però que la passió artística aconsegueix fer invisible: la de la gestió econòmica. Aleshores, el jove Gaspar treballava a Banca Catalana exercint el seu ofici d'economista. Els seus coneixements van fer encara més sòlid el projecte.

A poc a poc, amb treball, i amb el bagatge que havia acumulat des de menut, Gaspar es va anar introduint en els aspectes artístics de la galeria. La seva primera exposició, de la qual va seguir tot el procés de producció, va ser una de dedicada a l'escultor Apel·les Fenosa. Amb el temps seria la persona de la galeria que s'abocaria més en el seguiment dels assumptes relacionats amb un dels grans artistes de la sala: Antoni Clavé, amb qui establiria una gran relació professional i personal. Aquesta experiència el va porta a crear la seva pròpia galeria (plaça del doctor Letamendi, 1, Barcelona) l'any 1992, apadrinat pel seu pare. Més tard, el 2003, encara faria un altre salt més i obriria espai a Madrid, una ciutat que segons ell “té el diner més alegre, molt relacionat amb la vitalitat empresarial”. No obstant això, matisa aquesta afirmació quan pensa en el moment que es viu. “Actualment Madrid també està paralitzada. De tan en tan surt algú, però ens trobem en temps difícils.”

De la situació actual del galerisme lamenta la pèrdua del petit col·leccionista. Aquell que comprava amb molta il·lusió. “El contacte amb el petit col·leccionista és el que m'ha donat més satisfacció, perquè et permet constatar la força de la il·lusió que creen les obres d'art. El goig personal de gaudir d'una creació artística és el sentit que té la meva feina.”

Picasso
Joan Gaspar recorda com el seu pare va portar Picasso a la seva galeria l'any 1960. Va ser un èxit de públic, la gent hi feia cua. Però va ser un fracàs comercial. El col·leccionista va mostrar la cara conservadora.

“L'art ens fa diferents”

Miró o Picasso?

Miró.

Un segle de la història de l'art?

El XX.

Un poeta?

Joan Oliver, Pere Quart.

Un músic?

Pau Casals.

L'obra d'art més estimada?

Un dibuix de Hans Holbein que es troba al Kunstmuseum de Basilea.

Una peça que mai no es vendria?

Un quadre surrealista del pintor romanès Victor Brauner

Una ciutat que representa l'art?

Barcelona

L'art ha d'estar subvencionat?

No directament. L'estat el que ha de fer es posar els mitjans perquè la cultura es pugui desenvolupar

Per què la gent ha de comprar art?

Per diferenciar-se uns dels altres.

Com seria el món sense art?

Trist.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.