art
pilar parcerisas
“La cultura fa por” Foc arrasador
Amb aquest eslògan demanen caritat els museus de Roma per pal·liar la crisi econòmica i, encara més, per fer evident la necessitat de mantenir viva la cultura. I això en un país, Itàlia, molt més conscienciat que el nostre. El que fa por és la ‘incultura', és evident
Roma ha estat l'stazione termini dels museus d'art contemporani en el món occidental. La posada en marxa del MAXXI i del MACRO Testaccio els darrers anys ha posat al límit les finances dels equipaments culturals d'art contemporani a la ciutat. Han arribat tard i ja han enganxat la crisi als seus primers símptomes. La voluntat dels italians és, però, fèrria, i dia sí i dia també, lluiten per mantenir oberts aquests centres que cal consultar primer abans d'anar-hi per saber si són oberts o tancats segons les assemblees sindicals que ho impedeixen. Per pal·liar la crisi i recollir algun dineret, una urna presideix el taulell d'entrada dels museus, però no es tracta de la típica urna filantròpica que trobem als EUA, transparent i immaculada, a la sortida de les sales, sinó urnes amb un missatge inequívoc de la situació cultural en aquell país i, per extensió, en el nostre: “La cultura fa paura. Risorgerà con orgoglio grazie al tuo contributo” [La cultura fa por. Ressorgirà amb orgull gràcies a la teva contribució].
El MAXXI és el Museu Nacional d'Art del segle XXI. Utilitza els números romans per indicar que vol ser el museu del present segle, alhora que el seu nom reverbera sobre la grandiositat i ambició d'albergar dos grans conceptes museístics i dues grans col·leccions: el MAXXI Art i el MAXXI Arquitectura. Depèn del Ministeri de Béns i Activitats Culturals, però està gestionat per una fundació privada des del 2009. El MAXXI és l'interlocutor d'altres institucions culturals del sector com la Biennal de Venècia o la Triennal d'Arquitectura de Milà.
La iraniana Zaha Hadid, premi Pritzker 2004, guanyà un concurs al qual s'hi presentaren 272 candidatures. L'espai abasta 27.000 metres quadrats i com tota obra d'autoria arquitectònica, les obres d'art tenen dificultats per conviure en aquestes galeries i corredors fruit d'un disseny formal que recorda un espai sorgit al dessota d'un pont on es creuen les autopistes. El MAXXI és un espai per viure'l buit, com a obra arquitectònica. Sobre la vella i arqueològica Roma, s'entén la necessitat del contemporani. De la Cloaca Màxima al Coliseu i al MAXXI, tot són símbols de talla gran, tant en la vella com en la nova ciutat.
El desig de Roma de ser internacional no es contradiu amb la promoció dels artistes locals. Una exposició d'Alighiero e Boetti i la seva etapa de creació romana conviu amb les maquetes arquitectòniques que conté la col·lecció de diversos projectes públics per a la ciutat i amb obres de caràcter lumínic dels seus fons.
A diferència del nostre país, Itàlia ha sabut exportar els seus creadors contemporanis: de l'informalisme a l'arte povera, de la transavantguarda a Maurizio Cattelan. Aquest esperit exportador també és el que es mostra al MACRO, l'altre museu d'art contemporani de Roma, en un antic edifici industrial de la cervesa Peroni, ara rehabilitat per Jean Nouvel, un complex de 105.000 metres quadrats, dels quals 43.000 són coberts. Allà ens espera una altra exposició sobre Roma, els seus artistes i els espais alternatius des dels anys 60 fins a l'actualitat: Ritratto di una città. Arte a Roma, 1960-2001. Ens sorprèn trobar Giorgio Agamben al costat d'Achille Bonito Oliva en fotos a l'Spazio Cerere, antiga fàbrica de pasta, on encara avui s'hi fan exposicions. Al costat, una exhibició de Jimmie Durham i una altra de Pascale Marthine Tayou donen to d'internacionalitat al museu, que combina amb una extensa mostra sobre la trajectòria de la galeria Pieroni.
Dos museus de gran complexitat
Però què hi fan dos museus d'art contemporani tan lligats en programació a la ciutat de Roma? El MACRO s'hauria de definir més com a centre d'art contemporani que com a museu per ser efectiu i no competir amb el MAXXI, que podria caminar cap a una visió més patrimonial i arquitectònica. Són museus de gran complexitat en temps de crisi, que hauran de diferenciar més els seus interessos en un futur i que mostren, això sí, la mateixa posició de lluita per internacionalitzar els artistes italians, que són els grans protegits de les col·leccions, i emplaçar Roma en el mapa del panorama de l'art contemporani internacional.
El que és envejable d'Itàlia són encara les edicions, els llibres i monografies d'artista, la potència editorial en el camp de l'art, l'estètica, la teoria, la filosofia, i en una llengua ultralocal, l'italià, amb la qual es llegeix pensament i estètica contemporanis, un avantatge respecte del nostre país, el català, tan fluix de públic lector en aquest àmbit que a penes dóna per a edicions i en què la televisió pública, la nostra, es permet suggerir com a càstig una visita a una exposició d'art contemporani al Macba. Així ens va... A Itàlia, no han estat endebades les figures de Giulio Carlo Argan, Gillo Dorfles, Umberto Eco, Bruno Munari, Filiberto Menna, Toni Negri, Massimo Cacciari, Gianni Vattimo i Mario Perniola. El que fa por no és la cultura sinó la incultura, sobretot la contemporània, constatable cada cop més, dia que passa, a casa nostra.
