Art

PORT. FRANC

montse frisach

El llegat a l'ombra

Catorze anys després de la mort del pintor barceloní Francesc Garcia Vilella (1922-2001), més de 200 obres de l'artista s'estan catalogant per primer cop

El pintor barceloní Francesc Garcia Vilella (1922-2001) és un dels artistes que tradicionalment se situen en l'aurèola del grup Dau al Set però que mai en va formar part de manera oficial. Amb un llenguatge pictòric molt personal, que beu del surrealisme de Roberto Matta i Wifredo Lam, i de l'expressionisme alemany, l'univers de Garcia Vilella està ple de formes antropomorfes i zoomòrfiques, d'un cert primitivisme. No per casualitat els seus referents més estimats eren Goya, el romànic català i l'art iber.

Ho recorda el seu amic José Hernández, l'hereu del llegat del pintor, que s'acumula avui en dia en el pis de l'Eixample on Garcia Vilella va passar els últims anys de la seva vida. “Paco anava gairebé cada dia al Museu Nacional d'Art de Catalunya per veure les obres del romànic”, explica. Hernández custodia el llegat de més de 200 obres de Garcia Vilella, entre olis, dibuixos, aquarel·les, que omplen totes les habitacions del seu habitatge. A les parets també es poden contemplar petites pintures murals d'estil primitivista.

El pintor va gaudir d'un considerable èxit comercial al llarg de la seva vida, amb fidels col·leccionistes a Alemanya i Itàlia, sobretot, i al final també a Catalunya. La seva obra, doncs, està molt repartida arreu, però el llegat que el pintor va deixar és un compendi de tota la seva trajectòria. En els darrers anys, fins i tot, el pintor va recomprar o recuperar obres que li semblaven vitals, com la impressionant Vaga de tramvies (1952), que al·ludeix a la protesta que es va organitzar el 1951 a Barcelona. El quadre llueix avui a l'habitació d'Hernández. L'aspecte crític amb la dictadura de l'obra de Garcia Vilella també es manifesta en obres com Ministre de Franco, pintat després de la mort del dictador i que és un retrat caricaturesc d'Arias Navarro.

El fet que els seus col·leccionistes més importants estiguessin fora de l'Estat espanyol va contribuir, segons Hernández, al fet que Garcia Vilella no fos tan conegut aquí com altres artistes companys de generació. El pintor va començar a exposar a l'estranger molt aviat. El 1952 la seva obra va saltar l'Atlàntic i es va veure a l'Institut Carnegie de Pittsburg i San Francisco.

Però on va gaudir d'un reconeixement molt especial va ser a Alemanya. Un dels seus grans mecenes i amics va ser l'empresari Hans Engelhorn, del qual l'any passat es va parlar a bastament a la premsa perquè va ser el propietari del Mas del Vent de Palamós i del claustre presumptament romànic que hi ha als jardins de la casa. José Hernández recorda que va ser Garcia Vilella qui va trobar la casa de Palamós i també qui va animar Engelhorn a comprar el claustre a Madrid. “El claustre és autèntic”, assegura Hernández.

Anècdotes a part, la vàlua artística de Garcia Vilella va ser reconeguda a Catalunya al final de la seva vida, encara que “sempre es va sentir marginat per les institucions”. El 1986 l'antiga Caixa de Barcelona li va organitzar la primera mostra retrospectiva a la sala d'exposicions del passeig de Gràcia.

Però la mort del pintor el 2001 “va tapar-ho tot”, lamenta Hernández, qui des d'aleshores lluita perquè l'artista obtingui el reconeixement oficial que mereix. “No demano diners ni res d'això, només que Paco tingui l'homenatge que es mereix. I una exposició seria la millor manera d'homenatjar-lo”, afegeix Hernández.

La seva lluita comença ara a donar els primers fruits. Fa pocs mesos es va obrir el web oficial de l'artista –on també hi ha obres a la venda– i aquests dies una tècnica de la direcció general de Patrimoni de la Generalitat ha començat a catalogar l'immens llegat del pintor. Si més no, s'estan fent passos perquè l'obra de Garcia Vilella surti a la llum.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MIRADOR

De quan la línia de la vida es ressegueix des de l’art

la ciutat d’ideals

A propòsit d’exilis i llengua

equipaments

Comencen les obres d’ampliació de l’Arxiu Nacional de Catalunya

barcelona
Crítica

El gest alliberador d’una dona italiana

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA

El manifest d’Agitart centra el Dia Internacional de la Dansa

girona
cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal

Paola Cortellesi
Cineasta i actriu

“Els italians portem el neorealisme a l’ADN”

Barcelona