poesia
D. Sam Abrams
“Encara viuré en tots vosaltres” Amaya & Cia
El 2013 ha estat i encara ha de ser un any de centenaris poètics perquè el 1913 van néixer Joaquim Amat-Piniella, Salvador Espriu, Joana Raspall, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez i Joan Teixidor. Aquest últim serà homenatjat a la Setmana de la Poesia
A partir d'ara, el 1913 serà recordat com un autèntic annus mirabilis per la poesia catalana moderna perquè aquell any van néixer sis poetes de referència, sis poetes que d'una manera o altra han deixat una petja inesborrable: Joaquim Amat-Piniella, Salvador Espriu, Joana Raspall, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Teixidor i Marià Villangómez.
El més recent dels centenaris que commemorem aquest any és el de Joan Teixidor i Comes, que va néixer a Olot, el 8 d'abril de 1913, fill de l'advocat i polític Josep Teixidor i Surroca, de Ripoll, i Carme Comes i Feixes, de la capital de la Garrotxa. El centenari de Teixidor va arrencar a la seva ciutat natal el 26 de gener amb un concert de Joan Josep Mayans i Eva Curtó, Dos poetes: e.e. cummings i Joan Teixidor, al Teatre Principal, que avui arribarà a Barcelona en el marc de la Setmana de la Poesia.
L'Any Teixidor ens portarà una sèrie d'esdeveniments que contribuiran a fer més visible d'una manera definitiva la figura i l'obra d'aquest gran autor que havia quedat massa a l'ombra des de feia temps. Hi haurà una exposició sobre Teixidor i la seva aportació a la cultura catalana, a Barcelona, que després es podrà veure a Olot i Girona. Hi haurà una jornada d'estudi entre la Universitat de Girona i l'Institut de Cultura d'Olot, organitzada per Margarida Casacuberta i Xavier Pla. Hi haurà una nova edició de la seva obra poètica completa, Una veu et crida, corregida, anotada i augmentada, publicada per la Fundació Valvi i Curbet Edicions, tots dos de Girona.
Amb tota justícia, Teixidor hauria de ser considerat una personalitat major de la cultura catalana del segle XX, però per diverses raons no ha rebut l'atenció i el reconeixement que es mereixia. Juntament amb Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Joan Vinyoli, Teixidor va ser un dels renovadors de la lírica catalana dels anys 30, 40, 50 i 60. Del seu llibre Camí dels dies (1948), Espriu va afirmar en una carta de moment encara inèdita: “El teu llibre és un dels millors que, en el ram de la poesia, han sortit en aquest país [...]. Aquest ha estat a la nostrada un gran any literari, si tens en compte l'aparició dels teus versos, dels d'en Vinyoli i de l'Odissea. La meva ‘Esther' hi ajuda, m. a. p., potser una mica.” Més endavant, en el pròleg que encapçala El Príncep (1954), Espriu proclamaria que es tractava “d'un dels cants elegíacs més nobles que conec”. A més, El Príncep és encara un referent actiu per la poesia elegíaca tal com es pot percebre en llibres com Joana (2002), de Joan Margarit, i Dol (2012), de Txema Martínez Inglés.
Crític d'art i literari de primer nivell
Teixidor va ser un crític d'art de primera magnitud, una figura que va jugar un paper clau en la recepció de l'art modern a Catalunya i per art hem d'entendre la pintura, el dibuix, l'escultura, l'arquitectura i el disseny. En aquest sentit, va reivindicar l'obra d'Antoni Tàpies molt d'hora, des del 1964, i va ser un dels primers valedors de l'obra escultòrica de Joan Miró. Paral·lelament, va ser un crític literari de consideració, un crític que va ser determinant abans i després de la Guerra Civil. Abans de la guerra, entre el 1934 i el 1937, va ser el crític estrella de poesia a La Publicitat i des d'aquella plataforma va defensar aferrissadament una estètica eclèctica que sabés sintetitzar tradició i modernitat, avantguarda i classicisme, i durant la postguerra va ser el primer crític a propugnar un retorn a la figuració realista, el 1949. El recull d'assaigs Cinc poetes (1969), sobre Joan Maragall, Guerau de Liost, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba i Salvador Espriu, representa un testimoni eloqüent sobre la sensibilitat i sagacitat com a exegeta literari. A més va ser un formidable cronista de viatges i un excel·lent memorialista.
En companyia d'Ignasi Agustí i Josep Vergés, el 1942, va fundar l'editorial Destino, de la qual va ser l'ànima literària oculta, tant en castellà com en català. Entre el 1954 i el 1967 va formar part del jurat del prestigiós premi Óssa Menor/Carles Riba de poesia. A la seva iniciativa devem una de les llibreries de referència de Barcelona, Áncora y Delfín, inaugurada el 1956. El mateix any figurava entre els membres fundadors del premi Lletra d'Or. El 1968 va poder fundar el premi Josep Pla, un premi que va servir per descobrir o potenciar autors com Terenci Moix, Baltasar Porcel, Teresa Pàmies, Maria Àngels Anglada i Josep Piera. Entre el 1975 i el 1980 va ser el primer president del patronat de la Fundació Joan Miró.
El perfil exacte de les múltiples activitats de Teixidor en el món de la cultura desborda completament les possibilitats d'un article de diari. Entre el 1931, la data del seu primer escrit, publicat a la revista Juventus dels Jesuïtes, i el 1992, l'any de la seva mort, Teixidor va incidir en la cultura catalana des de molts angles diferents com a creador, intèrpret, articulista, opinador, cronista, memorialista, editor en el doble sentit del terme, fundador de premis, col·leccionista, gestor cultural i activista, etcètera. Al llarg de la seva carrera, la contribució de Teixidor a la cultura catalana va ser rica i diversa, i sempre exercida des de la intel·ligència, la ponderació, la saviesa, la humanitat, la sensibilitat, el bon gust natural i la passió incontenible pel coneixement, la tradició i la innovació. Ara bé, estem ben lluny de conèixer en profunditat tota l'obra de Teixidor i la seva gran aportació a la cultura catalana moderna. S'ha treballat relativament poc en el seu immens llegat. Pàgines i pàgines de la seva magnífica obra encara descansen als prestatges de les hemeroteques. Això sí, existeix un precedent que, per anar bé, hauria de fructificar. Em refereixo a la tesi doctoral inèdita del professor Josep Maria Balaguer, Joan Teixidor, representant del “grup universitari”. Poesia i crítica (1931-1951).
La commemoració del centenari del naixement de Joan Teixidor és una ocasió immillorable per començar a capgirar l'estat actual de la recepció deficient, incompleta i distorsionada de la seva obra. El nostre autor era un home discret, modest, retret i més aviat tímid. No es va dedicar mai a l'autopromoció. El seu caràcter personal i les seves conviccions d'humilitat cristiana li ho impedien. Era poc calculador i poc oportunista, i es va moure en un entorn cultural que cada cop valorava més l'escalada, l'estratègia i la manipulació.
Les coses s'aniran posant a lloc perquè els bons autors sempre acaben surant. Hi ha indicis de canvis d'horitzó gràcies a noves investigacions. Com a exemple, l'aparició recent de la monografia de Mireia Sopena, Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis. Els llibres de l'Óssa Menor (1949-1963), on l'autora desfà el tossut mite de la maniobra de Teixidor per impedir que, per imperatius morals, Gabriel Ferrater guanyés el premi l'any 1959, amb Da nuces pueris. Caldrà seguir neutralitzant d'un en un tots els tòpics que han dificultat l'avaluació correcta de l'obra de Teixidor. Caldrà desterrar prejudicis polítics. Caldrà superar aprensions religioses. Caldrà eliminar prevencions socials. Caldrà investigar i estudiar des de l'objectivitat i la interpretació sense apriorismes. A tots ens espera una obra plena d'humanitat, saviesa, sensibilitat i excel·lència artística de primera magnitud.
L'any 1969, Teixidor va tancar la seva obra poètica reunida amb dos esplèndids versos sobre la seva possible posteritat: “Quan sigui mort encara / viuré en tots vosaltres.” Sé positivament que som molts els que sentim que Joan Teixidor viu en nosaltres.
