Cultura

opinió

Si la memòria no em falla

Una vegada em va dir: “Amb el cinema l'home mor una mica menys”

Va ser un divendres d'octubre de l'any 1978 a la sala de projeccions de l'UCA (Unió de Cineastes Amateurs), a Barcelona, on vaig veure per primera vegada en Tomàs Mallol, assegut a la primera fila amb les cames creuades i les mans entrelligades; impressionava veure aquell gran home a un metre de distància, aquell dia presentàvem Hic Digitur Dei. A la sala plena de gom a gom es va generar una gran polèmica, ens van dir i es va dir de tot, en Tomàs escoltava i a la part final va intervenir. No recordo el que va dir, però sí que recordo que les seves paraules van apaivagar l'auditori i a partir d'aquell dia vaig anar coneixent aquell gran home.

Pocs anys després ja vivint a l'Empordà a prop de casa seva, tot sovint l'anàvem a veure, com tanta altra gent.

Recordo portar-hi més d'un grup d'amics bisbalencs i l'hospitalitat que el caracteritzava, ens dedicava tot el temps del món. No recordo mai haver acabat tot el recorregut per la seva col·lecció després d'estar a casa seva quatre o cinc hores. Al cap d'un temps hi tornàvem, alguns repetíem, altres era la primera vegada que hi anaven, per tant tornem a començar el recorregut... Però era tan bo escoltar-lo, que esperaves que t'expliqués allò que tu ja sabies i miraves la gent com gaudia del seu món, amb aquella passió que només Ell sabia imprimir.

Recordo com un dels moments màgics de l'estada a casa seva quan et convidava a la seva sala de projeccions a veure alguna de les seves pel·lícules, era una sala de dimensions humanes com Ell, acollidora com Ell.

Recordo quan ara deu fer uns deu anys em va confiar totes les seves pel·lícules per transformar-les als nous formats; allò va ser com un àpat dels Déus, redescobrir tot el seu món cinematogràfic, reveure les seves obres mestres i aquelles petites joies del cinema familiar, em ve a la memòria aquella petita meravella de pel·lícula, Il·lusió, que ens mostrava la nit de Reis de les seves filles, memorable!

Recordo quan el vaig entrevistar l'any 2005 per a un documental del cineasta sabadallenc Arcadi Gili que em va dir: “Amb el cinema l'home mor una mica menys.”

Recordo totes les vegades que m'ha aconsellat i que m'ha apadrinat...

Gràcies Tomàs per tot el que amb la teva generositat hem après de la vida i de la mort, del temps i dels silencis.

I si la memòria no em falla et tindré per sempre més a dins meu, com el gran mestre empordanès que vas ser.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.