Misteri en un lloc de frontera

El Couto Mixto va ser durant segles un món a part a la frontera entre l'Estat espanyol i l'Estat portuguès que no pertanyia ni a un ni a l'altre. Un lloc de boscos humits amb llogarrets aïllats on la realitat s'encreua vivament amb el mite. El cineasta Eloy Enciso (1975), retornant a la seva Galícia natal d'on va marxar amb la família a València quan era nen, ha descobert la potència cinematogràfica d'aquest lloc filmant els seus pobladors (convertits en actors) i els seus paisatges, però no a la manera d'un documental etnogràfic realista, sinó amb una estilització poètica que en revela un misteri més enllà (o capgirant-lo) dels tòpics magicoarcaics atribuïts al ruralisme gallec. Per això, Arraianos és una pel·lícula fascinant i joiosament estranya, irreductible a qualsevol classificació genèrica o que, en tot cas, s'inscriuria en un gènere inventat pels Straub amb un cinema essencial i popular en què, de manera frontal i hieràtica enmig d'un paisatge, uns actors poden declamar un text literari amb una llengua viva amb un accent i una sonoritat esquerps a l'homogeneïtat.

Eloy Enciso, de fet, reconeix que Sicília, amb la qual els Straub van treballar un text d'Elio Vittorini, és una inspiració d'Arrainos, que posa en escena, en un bosc, dues habitants del Couto Mixto perquè, encarnant una l'esperança humanista i l'altra, l'escepticisme descregut, diguin fragments d'O bosque, una obra del dramaturg Jenaro Marihas del Valle (1901-1999). Aquesta posada en escena crea una estranyesa i, certament, un misteri que es renova amb el silenci d'un home en un bar mentre la resta canta una cançó popular (sembla una escena de John Ford, però amb més sobrietat) o amb l'entrada i sortida d'un altre home per una porta mentre que, a l'interior d'una casa, una dona comença a explicar la rondalla d'un nen que volia somiar. Entre la realitat i el mite, la presència de l'imaginari s'inscriu en una quotidianitat a la vegada transfigurada amb la mirada poètica que converteix el paisatge en imatges de bella plasticitat amb els verds dels arbres, la pluja i la terra humida.

Eloy Enciso filma el Couto Mixto com si aquest tingués la tossuderia d'un món rural que es resisteix a desaparèixer (tal com ho fa, de manera més realista, Chistophe Farnarier a les muntanyes de la Garrotxa, Osona i el Ripollès) i, a la vegada, crea una sensació d'irrealitat amb unes imatges fantasmals que, com si fos somiat, fan dubtar si el lloc realment existeix. Una imatge, de fet, sempre és una ambigüitat entre el real i l'irreal. Tanmateix, és un testimoni, ni que sigui d'un món espectral. Convocant els fantasmes, hi han d'aparèixer els morts del lloc i així ho fan a través de fotografies, unes altres imatges, en una seqüència hipnòtica.

Hi ha alguna cosa potent que està emergint amb el nou cinema gallec. Després d'acollir l'any passat Arrainos, el festival de Locarno, en la recent última edició en què ha premiat la nova pel·lícula d'Albert Serra, ha distingit com a millor director novell Lois Patiño, que també aporta un documental poètic inesperat amb Costa da morte.