“Ara el món vol viure sense passat”

L'encreuament de dues històries: la d'un pintor alemany que feia una obra molt llepada i odiava profundament els expressionistes però que el mal de Parkinson el va obligar a pintar d'una manera vergonyosa que li va valer el reconeixement. D'altra banda, m'interessava la crisi de la figura del mestre en tant que element que et pot situar en el corrent de la història des de l'energia de la tradició.

La destrucció de la figura del mestre com a dipositari de la memòria aplicada al futur. Ara el món vol viure sense passat, i el mestre és un obstacle a batre. Alhora, el mestre també representa els valors que autoritzen la definició de l'art, que sense el mestre queda en mans del comerç.

De cap manera. Es poden elaborar estratègies d'alta qualitat per situar un pintor en el mercat, però, si no hi ha artista, l'estratègia està destinada al fracàs, tard o d'hora, és clar.

Al capdavall, tot acaba sent metàfora d'una realitat més àmplia. No crec que, de L'adéu al mestre, es pugui dir que és una novel·la sobre el món de l'art, com Madame Bovary no és una novel·la sobre l'adulteri. El món de l'art és un receptacle del fluir de la vida en ben diverses torrenteres. L'èxit, el fracàs o la manca d'èxit; la devaluació dels diners aconseguits amb l'únic objectiu de fer diners; les relacions de poder en tots els àmbits de la vida...

D'una manera molt oberta i generosa, diria que sí. Una altra cosa és que les emocions –la porta d'entrada dels requeriments de tot art– creïn un àmbit simbiòtic en l'univers espiritual de cadascú, condició sine qua non per apropar-se a allò que, a manca d'un terme més precís, en diria plenitud.

Li faré una confidència: l'estandardització de la llengua l'he adoptada amb una certa radicalitat empès per l'ús que el PP pretén fer de les varietats com a eina de segregació i mort final de la llengua a les meves illes. Un cop l'italià va estar consolidat a tot el territori, hi va haver un corrent de l'esquerra cultural en favor dels dialectes. Aquí s'han d'apamar amb cautela tots els moviments: la destrucció de la nostra cultura és al programa B del PP.

Amb res. Cada dia em sento més insegur, cada dia tinc més preguntes i menys respostes.

Ja he fet el ridícul de moltes formes. No em podria deixar temptar per una nova manera que, a més, ofereix tantes possibilitats, com veiem a galeries, mitjans de comunicació i museus d'art contemporani.