«In memoriam»

Ara un pas ara l'altre, anem enfilant l'esponerós passeig farcit de botànica; a dalt, uns núvols catastrofistes ressegueixen el cel per, si cal, fotre. Adesiara i de cap topem amb l'estranya fortificació de torres altes, vestida d'un verd de fulla magra i agarrada. Avant s'hi està una glorieta amb quatre músics dins, quartet de fantasia, que espargeixen melòdiques cadències de swing i blues; la veu que tenen recorda aquells estats flotants de l'ànima que produeix un tipus qualsevol de melancolia. Però pensant amb José Monge Cruz, Camarón de la Isla, que és del que es tracta, sobta una mica veure tota aquesta gent –i jo mateix– engiponats d'armari i penjolls, desprenent perfumeria i fent honors i besamans a un disc que resulta ser l'antítesi del que s'estampa aquí. Honors d'estiu, gent a dojo i preus salvatges; no és la contradicció un estat simiesc, cofoi i permanent?

Amb La leyenda del tiempo, Camarón va revolucionar el flamenc per sempre més; de fet, el va popularitzar i renovar de mena amb la feliç intuïció d'incloure instruments fins llavors inèdits en el cante flamenc: baix, bateria, teclats, guitarra elèctrica... que mesclats amb versos de García Lorca va resultar ser un disc tan extraordinari com criticat i incomprès. Fa trenta anys, d'això, i aquells músics de talent, Tomatito, Raimundo Amador, Diego Carrasco o Kiko Veneno són ara consagrats intèrprets i representants de constant innovació i rica. Chicuelo i el Taller de Músics reviuen el mític disc a tall d'homenatge i memòria. Versions noves en què es dóna una importància cabdal a la instrumentalització i es deixen una mica de banda els textos. El cas és que l'afer va resultar un espectacle una mica fred, massa calculat, en què problemes tècnics i un Chicuelo preocupat van produir una certa apatia a la gent. Malgrat això, hi va haver moments excepcionals i d'una bellesa extraordinària: les coreografies de Rafaela Carrasco i el seu baile van vestir d'elegància i plasticitat alguns temes llegendaris; així com la meravellosa versió a capella de Nana del caballo grande amb què Sílvia Pérez va encaterinar el públic. Sens dubte la veu de Duquende comporta un espill d'excel·lència, amb el seu estil tan pròxim a Camarón, reflectia un punt d'emoció. El gran nivell dels músics va fer recordar, amb tocs jazzístics i rockers, aquell aire innovador del fabulós i oblidat disc. Chicuelo n'és el director i la testa pensant d'aquest conjunt únic, la idea del qual és reivindicar el geni desaparegut i vindicar-ne la seva ombra allargassada. Cal dir que aquest homenatge no ha tingut cap bri de sentimentalisme, sinó un to de seriositat i d'amor autèntics. La calor que tant va mancar al llarg de la nit va sorgir, com un llamp, en una increïble versió conjunta de Volando voy, en què l'alegria va vessar, per fi. Però ja era tard i, amb el personal dempeus i aplaudint, l'espectacle va finir, com la nit, com la gent, que tornava a desfilar per on havia enfilat, pausadament, al ritme melancòlic del nostre quartet de swing.