Un nou holocaust caníbal

Eli Roth, un dels bastards de Tarantino, decideix jugar amb gràcia, a parts iguals, a la violència extrema i a la incorrecció política a The green inferno, un film sobre caníbals que mostra la doble cara de les lluites ecologistes. La pel·lícula té com a protagonista la filla d'un alt dignatari de l'ONU que s'apunta a una ONG per lluitar contra la desforestació de l'Amazònia. En plena selva, la noia s'adona que allò que interessa a l'organització és aconseguir anomenada i que ha estat la conilleta d'índies d'una operació que acaba beneficiant els interessos de les grans corporacions. Sota aquest teló de fons, Roth crea un bany de sang i d'hemoglobina al voltant d'una tribu de caníbals, que capturen els ecologistes i se'ls van menjant lentament. Roth mostra com un captiu a mans dels indígenes es trossejat, cuit al forn i menjat per la comunitat. El banquet es va tornant cada cop més morbós amb un seguit d'escenes de massacres en què domina la sang i la crueltat. Tot plegat només seria una pel·lícula límit, si no fos que, com el seu amic Tarantino, Roth també porta la faula cap el territori més polític i demostra que al darrere dels tòpics i dels falsos mites de salvaguarda del planeta s'hi amaguen jocs d'interessos. Resulta curiós comparar The green inferno amb el documental Blackfish de Gabriela Cowperthwaite, vist en una secció paral·lela de Sitges, en què, a partir de diversos casos de morts en exhibicions d'orques als parcs aquàtics, se'ns recorda que la naturalesa no és innocent, sinó terriblement salvatge, i que els que ho espatllem tot som els humans en voler domesticar-ho tot.