Max Canher
L'ESTORA
M'he assabentat de la mort d' en Max Canher i, al llistat dels seus mèrits o aportacions, voldria remarcar el seu paper capdavanter en la relació entre la gent del País Valencià i el Principat.
El vaig conèixer allà per l' any 1960, de la ma d' Eliseu i de Fuster. Aleshores Max, baixava a València aprofitant la seua feina a l'empresa química del seu pare, tractant de recolzar les relacions entre en nou valencianisme i el catalanisme del nord.
Max era un mica més gran que nosaltres, (uns cinc anys, poca cosa) però en aquell moment ens semblava molt gran, era seriós , treballador incansable, cristià i d'hàbits un tant peculiars. Com a detall, recorde que s' allotjava a l'Astòria. Nosaltres, però, formaven una colla bastant diferent, així i tot, hi havia una bona entesa.
Ell va fer possible la pujada de joves nacionalistes valencians al Principat. La distància ideològica entre Max i nosaltres, i el mateix Fuster, era evident. Allò que Max tenia al seu cap era el projecte de Països Catalans, la resta de “detalls” poc importava. Va intuir la vàlua de Fuster, com la d'en Raimon, i també el paper que alguns grupets del territori valencià podíem aportar.
Amb Max, vaig participar en algunes trobades, com van estar una a la Selva del Camp, i altra a Berga. Amb dos sis-cents anàrem al Rosselló; es tractava de la primera connexió entre nacionalistes d'aquesta part del Pirineu i de l' altra. Del País València hi vam anar tres, Fuster, l' Eliseu i jo. Un viatge durant el qual, la ironia i bon humor de Joan s'aprofità de les creences religioses de Max, sense que això enterbolira la magnifica amistat que sempre va existir entre aquestos dos.
Max mai va deixar de preocupar-se pel seu projecte, i de la necessitat de fer veure al sud i nord del Sènia que hi ha havia tot un projecte de futur, tal vegada eixa visió no tenia em compte altres qüestions tanmateix necessàries, com eren les ideològiques, socials, econòmiques... En una de les pujades al Principat, passí dos o tres dies a sa casa, adaptant-me als seus horaris i costums. Xarràrem bastant, teníem diferències, però a fi de comptes, somiàvem amb en un projecte compartit de poble.
Crec que Fuster va escriure “Nosaltres els Valencians” en gran part per la insistència i pressió de Max Canher. Podem dir que més aviat que un simple editor va estar l' instigador del paper, amb el qual encetà la seua activitat com editor.
Imagine que amb ocasió d'aquest traspàs, en diran moltes coses, justes i reals sobre la seua acció, la meua no és més que una breu nota, possiblement per que tinc algun deute amb aquell “especial” representant de productes químics, que es reunia amb nosaltres quan tots plegats intentàvem fer país i països.
