La dona castigada

Tres pel·lícules recents i diverses amb protagonistes femenines revaloren la capacitat significativa dels primers plans per revelar l'expressivitat dels rostres i també el seu misteri, que, al capdavall, ho és de la interioritat humana: La vie d'Adèle, Blue Jasmine i Camille Claudel, 1915. La intèrpret d'aquesta última és, de fet, una de les actrius contemporànies que donen més sentit al primer pla. Des de fa uns 25 anys, entre la transparència i la màscara, el rostre de Juliette Binoche és un mirall de l'ànima humana on reconèixer-nos-hi. Amb el nou film de Bruno Dumont, cineasta de filmografia estranya (La humanité, Twentynine Palms, Flandes i la molt interessant Hadewijch) en què potser ha reduït massa la humanitat a l'animalitat, l'actriu francesa, amb el rostre despullat, és a l'altura o potser més enllà de Les amants du Pont Neuf, Bleu i Copia certificada. I, de moment, la culminació del seu art interpretatiu potser arriba amb el memorable pla final en què, asseguda en un banc mentre el sol il·lumina lleument el seu rostre, la Camille que encarna té una mirada incerta (que ens interpel·la sense mirar-nos) i esbossa un somriure.

En aquest final, unes lletres sobreimpressionades recorden que Camille Claudel va viure 29 anys més confinada per la seva família en aquell mateix asil de Montdevergues, a prop d'Avinyó, on transcorren els fets, concentrats en una setmana, de la pel·lícula. Hi va restar, doncs, del 1915, mentre a l'exterior s'escampava la bogeria de la I Guerra Mundial, fins al 1943, quan França estava ocupada pels nazis. En aquella setmana, Camille espera la visita del seu germà, l'escriptor Paul Claudel, amb l'esperança que l'alliberi. Amb austeritat, minuciositat i sobretot versemblança, el film reconstrueix la quotidianitat de Camille Claude a l'asil: els àpats i els banys, la solitud, el temor de ser enverinada, les converses amb el metge, l'escriptura d'una carta, l'intent frustrat de modelar un tros de fang que fa sentir que l'art l'ha abandonat, la relació amb altres internes, encarnades per dones afectades per un trastorn psíquic. Dumont, doncs, confronta Binoche (la primera gran actriu que dirigeix havent treballat abans amb actors no-professionals) amb pacients reals i la decisió planteja un dubte o una inquietud: és cert que va filmar-les amb respecte i amb la conformitat de metges i familiars, però, ho ha dit el mateix Dumont, les dones no tenien consciència del real o, més aviat, de la ficció en què participaven, cosa que resulta una mica pertorbadora.

En tot cas, precedida per la irrupció de Paul Claudel durant el seu viatge cap a Montdevergues amb els seus moments espirituals que deixen entreveure el seu fanatisme, l'última part confronta Binoche amb un altre gran actor, Jean-Luc Vincent, que interpreta el germà ultracatòlic que no consent l'alliberament de Camille perquè, de fet, condemna que el seu comportament no s'ajustés a la moral i a l'espai, lluny de l'art, destinats a les dones. I és així que aquest film colpidor és al costat d'una dona víctima de la intransigència i la hipocresia.