El geni de Mussorgski

Fundador del famós grup dels cinc russos, Mussorgski ha estat un músic que després de l'èxit rutilant que va obtenir la seva música a França quan es van conèixer les seves dues obres genials, l'òpera Boris Gudonov i Quadres d'una exposició, ha tingut tot el reconeixement que mereixia. Fins i tot els seus mateixos companys –Rimski, Cui, Balakirev i Borodin– no van arribar a assolir la comprensió total de la seva genialitat musical. Si a això hi afegim la seva propensió a la bogeria, agreujada per l'alcoholisme que el va portar a una prematura mort abans dels cinquanta anys, comprendrem millor la situació d'incomprensió en què va viure. Rimski Korsakov el va admirar tant que es va dedicar a trair la seva música, arranjant les seves partitures (sobretot la seva gran òpera, Boris Gudonov) fins deformar-la en nom d'una pretesa escriptura defectuosa que era justament la mostra del geni que trenca amb les regles.

El piano de Mussorgski no té res a veure amb el pianisme de la seva època, no en la seva obra més important, els citats Quadres, sinó en moltes de les poques obres que va deixar escrites i que gairebé no es toquen ni es coneixen, com ara el Gopak. Però quan la seva obra arriba a París en el primer quart del segle XX, un pianista fora de sèrie, com ho era Maurice Ravel, va quedar enamorat de la partitura i la va portar a l'orquestra, aconseguint que el músic rus fos conegut com una autèntic geni. És aquesta obra, i sobretot la seva magistral interpretació la que m'ha fet descobrir un pianista per mi desconegut que, sens dubte, haurà de ser reconegut com un dels grans successors de l'escola russa de Gilles, Richter i els seus continuadors. Després d'haver escoltat música des dels quinze anys, i havent sentit en directe la majoria dels grans del piano, puc jurar que la versió que vaig escoltar dissabte dels Quadres de Berezovski és la més impressionant que he sentit mai. Al seu costat, les versions que en va fer aquest gran pianista dels preludis de Rakhmaninov i dels estudis de Chopin, que van ser excel·lents, quedaven com pàl·lides ombres i Mussorgski adquiria una dimensió que rarament havia trobat en versions anteriors.

S'entén, per tant, l'acollida del públic, que electritzat després d'haver escoltat i apreciat tota la grandesa de l'última peça d'aquesta obra, La porta dels boiards de Kíev, va oferir una de les més grans ovacions que he escoltat en tots els centenars de concerts als quals he assistit al llarg de la meva vida. Per agrair aquesta ovació, Berezovski ens va regalar, tot i que la sessió va ser llarga i el programa, dens, tres o quatre peces de propina. Jo hauria preferit quedar-me amb el record de la grandiosa interpretació final dels Quadres. Ara només ens queda l'esperança de tornar-lo a escoltar en el proper festival de Torroella i, si és possible, amb un programa de música russa. Per què no Prokofiev amb la seva setena sonata i Xostakòvitx amb la seva meravellosa segona sonata?