“El talent pot convertir la merda en or”
A
Albert Serra s'atreveix a posar en relació les figures mítiques de Casanova i Dràcula a la seva última pel·lícula, ‘Història de la meva mort'
“Les meves pel·lícules
estan fetes
amb detritus”
“Les imatges, com més fosques, més pictòriques es tornen”
Em trobo amb Albert Serra per fer-li l'entrevista el dia de Reis i, per tant, poc abans de l'estrena limitadament general d'Història de la meva mort (al cinema Truffaut, de Girona, va començar a projectar-se el 20 de desembre) i poc després de l'anunci de les nominacions als premis Gaudí, que en la seva primera edició, l'any 2009, van reconèixer El cant dels ocells amb el guardó al millor film i al millor director. Això mentre que Història de la meva mort, pel·lícula amb la qual Serra s'atreveix a posar en relació les figures mítiques de Casanova i Dràcula, només ha estat nominada pel que fa a la direcció artística, la fotografia, el vestuari i el maquillatge. Així és que li pregunto si li sembla que els Gaudí han passat en poc temps de valorar el cinema d'autor a potenciar un cinema que es vol més comercial, més de la indústria, encara que sigui petita. I em diu:
Sí que podria pensar-se que les nominacions de l'Acadèmia del cinema català volen donar una empenta a pel·lícules que volen ser comercials, la qual cosa no vol dir que ho siguin i, a més, no les poden exportar enlloc i no les volen a cap festival internacional seriós. Què passa? Que cada cop hi ha menys diners per repartir amb les subvencions i que aquell cinema anomenat del mig vol arreplegar tot el que pugui i, si cal, a costa del cinema d'autor. Aquest costa pocs diners i dóna prestigi internacional, de manera que les administracions més o menys hi van apostar. Però aquells que volen fer un cinema comercial dient que tindran èxit i faran indústria reclamen els diners i es volen prestigiar donant-se premis. Menteixen perquè ni tenen ni tindran èxit, ni són ni seran comercials, ni fan ni faran indústria. I encara menys amb el que fan. En fi, no sé si hauré de fer un film comercial per tenir els diners que volen robar als pobres que fem cinema d'autor. Estaria bé que el fes i que tingués l'èxit que no tenen els que volen tenir-lo. A veure si encara salvaré el cinema comercial. T'imagines?
No m'ho sé imaginar.
Jo, de moment, tampoc. Però potser hi pensaré.
És una paradoxa que un film d'autor sigui nominat en categories considerades de consol per a les grans produccions acadèmiques, que ho solen ser de cinema històric. O és que veuen ‘Història de la meva mort' com un film d'època?
No ho sé, com ho veuen, però és absurd. Donen importància a aspectes tècnics com si aquests estiguessin molt controlats. En el meu cas, és tot el contrari: m'avorriria si tot estigués calculat, si no hi hagués risc. Amb la tècnica s'ha d'ironitzar, treure-li importància. A mi el que m'interessa és la performance, que fins i tot mantinc en el muntatge perquè, entre totes les possibilitats que ofereix el material rodat, en segueixo unes sense tenir una idea prèvia. És molt aleatori tot plegat. Però a la vegada el que és fonamental és la visió de l'artista, que, precisament, va fer que em barallés amb els tècnics per treure'ls les idees preconcebudes que tenien. Jo vaig en contra de l'academicisme imperant.
Tampoc no reconeix una inspiració pictòrica quan les seves imatges sovint semblen pintures que, pel que fa al nou film, poden fer pensar en Caravaggio.
Sí, ja sé que es diu. Però la veritat és que no en sóc conscient. Allò que sí sé és que les imatges, com més fosques, més pictòriques es tornen. En tot cas, la foscor forma part del meu estil. Però tampoc busco aquest caràcter plàstic, atmosfèric, que tant es valora en les meves imatges. Potser per això són úniques. Si hi són és per casualitat. Del que es tracta durant el rodatge és de trobar una veritat que no se sabia, de trobar una bellesa nova.
Sempre comenta que no l'interessa la realitat.
Però tampoc el fantàstic i és per això que, encara que a l'origen d'Història de la meva mort hi ha la proposta d'un productor romanès de realitzar un film sobre Dràcula, no he tingut gens present tot el que s'ha fet al cinema sobre aquest personatge. M'avorria només de pensar-hi i, de fet, la mateixa imatge del meu Dràcula (Eliseu Huertas) és pròxima a una barreja entre un sacerdot ortodox i un senyor medieval com Vlad l'Empalador. En tot cas, si no m'interessa la realitat ni el fantàstic com a gènere és perquè la meva intenció és encarnar fantasies, amb les quals, durant el mateix rodatge, transcendir la vida i així subvertir la vida quotidiana, viure una altra vida diferent, més divertida i més boja. Jo vaig començar a fer cinema per divertir-me. I amb aquests orígens pots arribar a tenir una metodologia particular. A més, és en mi l'esperit del surrealisme, del dadaisme.
Tanmateix, sobretot a ‘Honor de cavalleria' i ‘El cant dels ocells', diria que hi ha una mena d'humanització de personatges mítics (El Quixot, els Tres Reis) per la qual els mostra en una mena de quotidianitat en la qual a vegades se sent una joia de viure. També una certa innocència, que em sembla que ha desaparegut a ‘Història de la meva mort', si bé l'encarna el personatge de Pompeu (Lluís Serrat, inoblidable Sancho), criat de Casanova. Hi afegiria que, contràriament als dos films anteriors, no hi ha relacions d'amistat entre els personatges. No imagino que l'amistat pugui haver-se perdut entre la ‘troupe' amb què fa les pel·lícules, però han perdut una certa innocència del principi?
Respecte a això últim, sincerament, crec que no. Ens continuem divertint i, és més, diria que el d'Història de la meva mort ha estat el rodatge més boig de tots. Ara bé, mai no és el mateix, no hi ha dos instants iguals. Pel que fa a tot el que dius, primer de tot em sembla que tu sobretot consideres valors humanistes, que no són valors cinematogràfics. Després és cert que aquesta pel·lícula és més fosca, més fatalista: és un transit de la llum a la tenebra, de la paraula de Casanova al crit de Dràcula, de la seducció del primer al control, la possessió, la violència del segon. L'únic que s'hi resisteix és Pompeu, l'únic portador d'una innocència que acaba perdent. O és ell que desapareix, que potser se suïcida.
Em sembla que la innocència ja la perd amb Casanova, a qui acusa d'abusar de les noies i amb el qual no pot establir una relació d'amistat i d'afecte, que sí tenen Quixot i Sancho i, evidentment, els Tres Reis.
Potser és veritat i si això és així és perquè en Casanova tot és representació i no té cap moment de vertadera intimitat.
En la imatge de Casanova, com algú que sempre representa, hi ha, encara que sigui de lluny, una certa afinitat amb la visió de Fellini.
Posem-hi que sí, però el meu Casanova és diferent i singular, cosa que té a veure amb Vicenç Altaió. Vaig pensar que seria perfecte pel personatge i no em vaig equivocar. Els diàlegs, en la barreja d'espontaneïtat i artifici, són creïbles amb ell. Hi ha aquesta seva capacitat de passar de l'anècdota a la categoria. De menjar una magrana i no deixar de parlar anant d'una cosa a l'altra. En Vicenç és bo en les escenes de seducció i en les escenes de descomposició.
Vol dir quan caga... i la merda es converteix en or?
M'agrada la ironia i, en fi, Casanova també era un alquimista.
És una metàfora del poder de l'artista?
Ho pot ser, certament. Les meves pel·lícules estan fetes amb detritus: amb actors que no són professionals i molts tècnics que no acaben de ser-ho, amb les pitjors càmeres... Però el talent ho pot tot.
