POESIA
esteve plantada
Sense témer l'abisme
Sis anys després de l'impacte que va suposar Implosions (Labreu, 2007), Anna Gual mostra amb L'ésser solar un discurs en expansió, fresc com en la primera temptativa, de tensió vivificadora i ple d'intuïcions. Però, si bé el primer llibre ja furgava en la necessitat d'explorar el dedins i de plantejar-se l'existència més enllà del mur dels versos, és amb la punyent precisió d'aquest L'ésser solar que els mots reafirmen, sense concessions, que hi ha una veu pròpia que ressona i es fa necessària.
Tal com escriu Lluís Calvo a l'epíleg que clou el llibre, Anna Gual “és una poeta de fondàries intemporals, que baixa als inferns i els afronta sense por”. I és allà, furgant en el trau de la vida, que la lectura d'aquest llibre fa vertigen i que, al mateix temps, enganxa, captiva i permet saltar sense témer l'abisme. No hi haurà final feliç, però tant se val.
El batec de L'ésser solar no pot ser més contundent: allò dit és també viscut, pensat i exposat, i ens interpel·la sense esperar cap resposta.
Angoixa vital i veritats universals
És per això que “Les coses no són el que semblen ser, / sinó tota la resta” i que la veu poètica s'amplifica a través d'una mena de realisme màgic que beu tant de l'steampunk –“El doctor li ha obert en canal la caixa toràcica / per extreure-li el cor i canviar-li l'engranatge”– com de l'angoixa vital d'uns poemes que irradien veritats universals.
L'ésser solar és, en aquest sentit, brillant: una mena d'assaig sobre el fet d'existir que parla del no-retorn, amb versos que no busquen fer feliç el lector. Res de natures mortes. Perquè la potència d'aquesta lírica viu en el sacseig i en dissimula una essència aparentment crepuscular a través de l'exposició del record del record de l'amor, dels amants, de la poesia que viu en constant meravella, com si escriure fos viure i equivocar-se –“Si sabés com dir / que no dir és millor”.
L'ésser solar revela una veu, la d'Anna Gual, que fa gran el present a través del futur, una poeta que diu coses, que sap com dir-les i que no té por d'interrogar el lector amb troballes incòmodes i, alhora, tan lluminoses.
