«Opera-ció» flamenc

Nits d'estiu, nits de xafogor, és el llast de l'agost. N'hi ha, però, que entomen aquestes inclemències acudint a l'envit atzarós en què s'han convertit els festivals d'estiu, festivals que disposen d'espectacles de tota mena, mescles exòtiques i anodines, algunes de les quals us faran passar la calor, d'altres, però, us en daran més de la que necessiteu; això dels escenaris és una mica com la borsa: es corre el risc d'invertir-hi. Però avui ho fem, dijous, aquí, a Peralada. El fet és que alguna cosa ens empeny a dirigir les nostres passes vers l'estupend passeig arbrat, cap al castell. Des de lluny ressonen els acords i la magnífica veu dels Darktown Vipers, el quartet que amenitza i fa buidar copes de cava mentre tots plegats adoptem l'aire desmenjat de l'espera. A l'escenari l'excitant Fedra somia com seduir el seu fillastre Hipòlit, un cas d'aquells amb drama, d'aquells que no van.

La idea de Narros s'anuncia com una òpera flamenca; ara bé, vist el que hem vist, no ho veig gaire clar. Si ho entenem com un poema dramàtic posat en música, que consta de cors, àries, duos, potser; amb acompanyament d'orquestra, això no; amb preludis, interludis... El que sí conté són tots els elements d'un pur espectacle flamenc i com a tal és una mica espès, estrany o mal enfocat: posar unes veus i música tan potents com la dels Morente enllaunades i amb un retruny altíssim provoca un cert desaire i allunyament, més encara quan són confrontades amb la fantàstica veu en directe del cantaor David Maldonado i els dos músics que l'acompanyen. Però aquests només fan un parell de temes i llavors resten, palplantats i avorridots, a escena, papant mosques. No hi ha una línia clara i aquesta crasi no sembla lligar gaire bé. L'escenari resta gairebé despullat, enorme i amplíssim; sols hi ha un tocador amb un mirall alt i una banqueta, a la dreta una motocicleta plepa de gran cilindrada, inútil enfarfegament embolcallat amb un llençol blanc i al fons un parell de banquetes més. El cos de ball, format per deu ballarins, és d'alçada, clava els tempos de les coreografies a la perfecció i traspuen energia a pler; Hipòlit i Teseu són dos estils molt diferenciats que permeten comprendre el pas dels anys; Lola Greco, Fedra, és pura plasticitat i bellesa, exquisida, manifesta el dolor interior i el neguit de forma esplèndida i es mou amb una classe excepcional; però és Carmelilla Montoya, l'Ama, qui va donar les mostres pures de flamenc viu i intens. Les seves formes en el ball i el cante contenen aquell meravellós estil clàssic, ple de força, autenticitat, sentit i ravata; de fet, tot allò que s'esperava un de l'espectacle de forma més continuada, extraordinària exhibició la seva acontentant que la nit no fos un d'aquells ploms enfonsant-se en aigües tèrboles.