El cinema pacifista de la Gran Guerra

Frank Dunne (Mel Gibson) és un jove australià en atur i sense un cèntim, que es fa voluntari de l'exèrcit per lluitar en la Primera Guerra Mundial. Després de viatjar a l'altra punta de món, visitar les piràmides d'Egipte i viure diverses aventures, desembarcarà a la península de Gal·lípoli (l'actual Turquia) i assistirà, impotent, a la carnisseria de milers de soldats, que són obligats a córrer a camp obert cap a les metralladores de les trinxeres enemigues.

Aquest és el moment culminant de la pel·lícula dirigida el 1981 per Peter Weir. L'estupefacció d'aquest jove australià reflecteix molt bé el que va passar a la península de Gal·lípoli, on el 1915 450.000 soldats britànics i francesos van desembarcar en un intent de contactar amb els seus aliats russos i es van acabar retirant, un any després, amb 145.000 baixes. El final de Gallipoli és també un reflex de l'estat de perplexitat en què van quedar Europa i una bona part de la humanitat, horroritzats pels desastres de la Gran Guerra, que va esclatar fa 100 anys, el 28 de juny del 1914. “Europa es va extraviar en algun lloc, abans del 1914”, escriuen els historiadors Palmer i Colton, en el manual Historia contemporánea (Akal Editor). En lloc d'un món de progrés i civilització, amb els beneficis de la nova tecnologia, el continent “va topar amb el desastre”.

Després d'aprofundir en les causes i explicar el curs de la guerra, els historiadors conclouen: “L'horror que la guerra va imposar en les vides individuals no pot ser reflectit per les estadístiques, que informen de gairebé 10 milions de morts i 20 milions de ferits. Cada una de les grans potències van patir entre 1 i 2 milions de morts.”

Com ho ha reflectit el cinema? A diferència de la Segona Guerra Mundial, en què van abundar el cinema de propaganda i el gènere d'aventures bèl·liques, “la Primera Guerra Mundial ha estat representada al cinema sobretot en forma de cinema pacifista”, ens explica Josep Maria Caparrós, catedràtic d'història contemporània i cinema de la Universitat de Barcelona. I aquesta tendència ja es va manifestar des de bon començament. La pel·lícula nord-americana La cruz de la humanidad (Civilization), de Thomas H. Ince, que data del 1915, “ja és una pel·lícula pacifista contrària a l'intervencionisme”. Tres anys després, el 1918, Charles Chaplin dirigeix i protagonitza un altre film crític contra la guerra, ¡Armas al hombro!. Les pel·lícules més importants que es van anar estrenant al llarg de les dècades següents seguien en aquesta línia crítica a la guerra: Sense novetat en el front (1930), Adéu a les armes (versions del 1932 i el 1957), Senderos de gloria (1957), Gallipoli (1981), La vida y nada más (1989), Feliz Navidad (2005), Caballo de batalla (2011)...

“Les pel·lícules més interessants sobre la Gran Guerra són les pacifistes”, insisteix Josep Maria Caparrós. Així ho acrediten tesis doctorals com la que està preparant Juan Vaccaro, membre del Centre d'Investigacions Film-Història que Josep Maria Caparrós dirigeix a la UB. O el llibre editat l'any passat La Primera Guerra mundial en el cine. El refugio de los canallas, d'Emilio G. Romero (TB Editores).

Un exemple: Sense novetat en el front es basa en la novel·la homònima d'Erich Maria Remarque publicada el 1929, que “va provocar una gran polèmica a Alemanya i va ser prohibida pels nazis”. Era una obra antibel·licista que mostrava com la gent va anar enganyada a la Guerra. Un altre llibre fonamental d'aquesta temàtica és la novel·la Un adéu a les armes, d'Ernest Hemingway, basada en les vivències de l'escriptor i que s'ha adaptat en dues pel·lícules i una minisèrie.

Diversos grans directors han filmat el conflicte en pel·lícules de ficció: King Vidor (El gran desfile, 1925); William A. Wellman (Alas, 1925); John Ford (La patrulla perdida, 1934); Jean Renoir, que volia evitar un nou conflicte mundial amb La gran ilusión (1937); Howard Hawks, que promovia l'intervencionisme a la Segona Guerra Mundial lloant un heroi de la primera (El sargento York, 1941); el cineasta francès Bertrand Tavernier, que ens ha deixat dues magnífiques pel·lícules, La vida y nada más (1989) i El capitán Conan (1996).

Però de tota la filmografia sobre la Gran Guerra, “la més important, la que utilitzo més a classe, és Senderos de gloria”, diu Josep Maria Caparrós. “Parla dels afusellaments per evitar desercions que hi va haver a França. És la pel·lícula més antimilitarista de la història, que ha tingut una gran influència. Per exemple, Llarg diumenge de festeig [Jean-Pierre Jeunet, 2004] té escenes senceres iguals a escenes de Senderos de gloria, és un homenatge explícit. L'ombra de Stanley Kubrick és allargada.”Com a curiositats, el catedràtic d'història contemporània i cinema Josep Maria Caparrós cita el film pacifista realitzat a Barcelona per Antonio Momplet Hombres contra hombres (1935), que “mostra el dramatisme i el fons humà de la Gran Guerra, amb reportatges de l'època que varen ser intercalats amb les noves escenes filmades”. I també cita “la lectura marxista” que va fer Francesco Rosi a Uomini contro (1970), “pel·lícula dialèctica i denunciatòria basada en una novel·la d'Emilio Lassu.”