Retorn a Canes
El festival va començar ahir amb un film que imagina quan Grace Kelly va decidir que el paper de la seva vida seria el de princesa
Grace de Mònaco, protagonitzada per una Nicole Kidman amb un rostre on es fa evident l'empremta d'unes operacions quirúrgiques que han encarcarat la seva expressió, s'obre amb unes imatges de la carretera en què, un dia de setembre de l'any 1981, Grace Kelly va tenir el seu accident fatal, no gaire lluny de Canes, on va conèixer el príncep Rainier durant el festival del 1955. Ahir, Grace Kelly va tornar a Canes convertida en el personatge d'aquesta pel·lícula, que, amb una mala traça que també és pròpiament fílmica, va fent-se superficial i fins ridícula, desaprofitant el conflicte inicialment plantejat: el d'una dona que, convertida en princesa, se sent atrapada i enyora el món del cinema just quan Alfred Hitchcock li ofereix el paper de Marnie.
Amb la família Grimaldi sense voler saber res del film i el productor Harvey Weinstein tan descontent amb el director Oliver Dahan que ha anunciat que farà un nou muntatge per a l'exhibició als EUA, Grace de Mònaco narra la hipotètica presa de poder de Grace Kelly en un moment de crisi del principat de Mònaco, quan l'any 1961 Charles de Gaulle va voler-hi recaptar impostos i va bloquejar la frontera com a mesura de pressió. Dahan, que ja va perpetrar un biopic d'Edith Piaf a La Môme, vindica el dret a la ficció i es permet imaginar que Grace Kelly va superar la crisi personal i la política (seduint amb el seu glamur fins i tot el general De Gaulle) apostant pel paper de princesa per fer-ne la millor representació de la seva vida, de manera especial en el ball anual de la Creu Roja. No queda clar el perquè d'una aposta amb la qual el film sembla complagut, sense desenvolupar un punt de vista crític, mentre passa de puntetes per la conxorxa dels rics que, amb Onassis al capdavant, viuen a Mònaco com a paradís fiscal. Junt amb l'armador grec, es fa present Maria Callas, interpretada per una Paz Vega inversemblant.
Més aspectes ridículs
No és l'únic aspecte ridícul que va provocar comentaris perplexos i fins rialles en la projecció per a la premsa. Només dos exemples, sense que s'hi percebi cap ironia: el discurs de la princesa al ball de la Creu Roja, en què vindica l'amor per superar els conflictes i afirma que el seu marit li ha transmès el sentit de la justícia, i, després de descobrir intrigues a la cort, el suggeriment que ella mateixa fa a Rainier d'abandonar-ho tot per viure en una casa de camp a prop de Montpeller. La 65a edició ho té tot a favor per superar el nivell amb què ha començat.
