des del jardí
vicenç pagès jordà
Un altre Jaume Cabré
Les veus del Pamano i Jo confesso han consagrat Jaume Cabré (Barcelona, 1947) com un escriptor indiscutible, tant pel respecte que li mostra la crítica com per la presència sostinguda a les llistes de més venuts, també en altres països. Des dels inicis de la seva carrera, Jaume Cabré ha practicat una literatura ambiciosa que no ha defugit ni la profunditat temàtica ni la complexitat estructural, en general a partir d'un registre formal. És per això que m'ha sobtat llegir “Finis coronat opus”, un conte inclòs en el recull Viatge d'hivern, del 2000, que Proa acaba de reeditar.
“Finis coronat opus” és el monòleg interior d'un antic seminarista obsessionat per la religió i la música, que entra en un bar de moda amb la intenció d'establir relacions íntimes amb algun ésser de l'altre sexe. El monòleg de l'exseminarista barreja la fraseologia apocalíptica amb les paraules del registre vulgar i col·loquial (acollonir, birra, cardar, fotre), les transcripcions fonètiques agosarades (tinéiger, adeena) i tot d'expressions vintage de l'estil de ser l'hòstia de fàcil, no tenir-ne ni folla, engrapar pels pebrots, ser un mal xinat o rotllo patatero.
Pixies, Jethro Tull, la Velvet...
Tot i que en el conte apareixen algunes referències a la música anomenada clàssica –com és habitual a l'obra de Jaume Cabré–, hi predominen grups de rock com King Crimson, Jethro Tull, Velvet Underground o els Pixies, de vegades barrejats amb llatinismes ciceronians: “Quosque tandem abutere, Deep Purple, patientia nostra?”
“Finis coronat opus” és una mostra del que podria haver estat l'obra de Jaume Cabré si no hagués agafat la direcció que tots coneixem. Llegit avui, aquest conte se'ns presenta com la porta d'un territori inexplorat, una possibilitat perduda, un istme sorprenent però possible: “L'indocumentat ambientador de la sala havia punxat la merda d'Heroin com si allò fos la Factory i aquells cabrons ens estiguessin invitant a tots a la Perdició Directa Intravenosa.”
Quan la cambrera l'informa que s'ha acabat la seva cervesa favorita, el protagonista profereix una frase que hauria pogut ser útil als guionistes de l'espot més comentat de cada estiu. No hauria costat gaire convertir-la en un eslògan senzill i fàcil de recordar, una citació d'autoritat, ja que podria anar firmada per un dels escriptors més prestigiosos del país: “Què collons vol dir que no teniu Estrella?”
