literatura
valèria gaillard
El boom per dins
Xavi Ayén desvetlla en un crònica les interioritats del moviment literari que es va originar a Barcelona, i que té com a màxims exponents García Márquez i Vargas Llosa
-
escenaris. -
Els escenaris
XAVI AYÉN DAVANT DEL JAMBOREE, A LA PLAÇA REIAL. CARME BALCELLS AMB UN GRUP D'AUTORS: GARCÍA MÁRQUEZ, JORGE EDWARDS, VARGAS LLOSA, JOSÉ DONOSO I RICARDO MUÑOZ SUAY, EL 1974. A SOTA, LLOSA PRESENTANT UN LLIBRE DE JOSEP MARIA CASTELLET A LA LLIBRERIA CINC D'OROS, L'ABRIL DEL 1971. A LA DRETA, CANTONADA DEL CARRER CAPONATA AMB OCI, ON VIVIA GABO JOSEP LOSADA/ ARXIU JOSEP MARIA CASTELLET/ ARXIU CARME BALCELLS. -
d. -
du.
Amb un bistec ensangonat a l'ull de Gabriel García Màrquez. Així va acabar el 12 de febrer del 1976 a Mèxic el boom literari que es va originar a Barcelona i va donar un impuls sense parió a la literatura hispanoamericana. Amb aquesta escena de novel·la engega Aquellos años del boom. García Márquez, Vargas Llosa y el grupo de amigos que lo cambiaron todo, un reportatge del periodista cultural Xavi Ayén, que ha guanyat amb aquest treball el Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2013. Ayén explica com, en aquell moment de ruptura entre Gabo i Vargas Llosa (l'autor del cop de puny que va deixar un ull de vellut al seu –fins aleshores– amic), es posa punt final a un fenomen que, tot i que alguns encara en qüestionen l'existència, va suposar “un esclat de bona literatura, un cercle tancat de profundes amistats, un fenomen internacional de multiplicació de lectors, una comunitat d'interessos i ideals, un fecund debat polític i literari, esquitxat de drames personals i un espurneig d'alegria i felicitat”.
Partint de la ruptura, doncs, Ayén tira enrere per buscar com es va gestar el boom pels volts del 1967, un moviment estretament vinculat a l'efervescència editorial del moment a la capital catalana. Carme Balcells –la “Mamá Grande”– o Carlos Barral són noms indispensables al costat d'escriptors com José Donoso, Sergio Pitol, Alfredo Bryce Echenique, Carlos Fuentes, Jorge Edwards o Guillermo Cabrera Infante.
En ple franquisme, aquests intel·lectuals seguien de prop la revolució cubana, i curiosament el peruà Mario Vargas Llosa –explica Ayén– era més partidari de Castro que el seu amic, el colombià Gabo, a banda que també era el més actiu contra el franquisme, fins al punt que va participar en la tancada de Montserrat i va pronunciar un dels discursos més brillants. Fins i tot es va arribar a publicar en català una obra seva, Els cadells i altres narracions (Grijalbo) amb traducció de Tísner.
El periodista, que ha estat deu anys treballant en el tema, ha entrevistat personalment molts dels seus protagonistes, com ara Cabrera Infante o el mateix García Márquez, amb qui va parlar “abans que perdés la memòria”, el 2005, a Mèxic. El 2007 el va tornar a veure a casa de la Balcells però “havia perdut facultats i no reconeixia la gent”.
L'estudi revisa moltes llegendes al voltant del boom i desmenteix, per exemple, que l'editor Carlos Barral rebutgés el manuscrit de Cien años de soledad –“mai el va llegir abans de la seva publicació”–, o que aquesta novel·la fos lliurada en dues parts. Tanmateix, farceix el relat amb anècdotes curioses. Per exemple, que l'editora Beatriz de Moura, que aleshores estava muntant la seva editorial –Tusquets–, va pidolar algun text a Gabo, i aquest finalment li va cedir Relato de un náufrago, un reportatge periodístic que havia publicat a Bogotà sobre l'experiència d'un nàufrag. Com a condició, demanava a Moura que tots els drets d'autor anessin a parar a mans de l'home. Doncs bé, resulta que aquest títol, que es va publicar el 1970, ha estat el més venut del catàleg de Tusquets. Però la història no s'acaba aquí. Quan García Márquez va rebre el Nobel, el 1982, el nàufrag (Luis Alejandro Velasco) va voler treure'n profit i fer una pel·lícula basant-se en el llibre. L'escriptor va aconseguir treure-li els drets d'autor. “No volia de cap de les maneres que se'n fes una adaptació cinematogràfica.”
El periodista assumeix que alguna de les fonts consultades (més de tres-centes) “s'enfadarà”, i afirma: “He escrit el que he cregut interessant.” La família de Gabo, per exemple, no ha tingut accés al treball abans de la seva publicació. Amb Carme Balcells, que li ha donat accés lliure als arxius de l'agència literària i regalat fotografies, tot són paraules de gratitud. “M'ha donat una pila de consells, alguns els he seguit, d'altres no.”
Fins ara, l'únic estudi que s'havia fet sobre aquest moviment literari l'havia signat José Donoso, que va encunyar el terme boom a Historia personal del boom (1972), però Ayén volia anar més enllà: “Volia saber més i com interrelacionaven entre si autors i editors.” La tesi d'Ayén és que, si bé es pot parlar de boom perquè creen un grup compacte, en canvi no funcionen com a grup literari perquè no tenen una estètica comuna. En tot cas, suposa un abans i un després: “Llatinoamèrica veu com els seus escriptors arriben a la primera fila i això crea un gran entusiasme; Borges i Cortázar deuen el seu gran èxit al boom.”
Els punts del recorregut
Sarrià és el tret de sortida de l'itinerari del boom. Aquí van viure dos dels grans màxims exponents, Gabriel García Màrquez (carrer Caponata, 6, entre els anys 1967 i 1975) i Mario Vargas Llosa (al carrer Osi, 50, entre 1970 i 1974). Resulta que Carme Balcells els buscava un pis prop seu per tenir-los a mà. “Els autors humils vivien a Sarrià, mentre que els rics, com ara Sergio Pitol, que vivia al carrer Escudellers, preferien el barri vell.” Al mateix barri de Sarrià hi havia la seu de moltes editorials, com ara Lumen, Tusquets, Anagrama i Grijalbo. Gabo i Llosa duien els seus fills a jugar al Turó Park, i a escoles del voltant: la Kensington School i el Liceu Francès, respectivament. El llibreter de la papereria Bambi encara recorda quan venia Gabo vestit amb la granota blava de mecànic a comprar fulls DIN A4 de 120 g. Estava escrivint El otoño del patriarca. “Era una gran persona, amb una educació sublim i una naturalitat extraordinària.”
Una mica més avall, a la plaça Francesc Macià, es troba el bar Sándor, on Gabo –ja entronitzat– rebia els seus amics, com ara Pablo Neruda. “Deixava el seu BMW blau metal·litzat aparcat al davant... El cotxe simbolitza la metamorfosi que va experimentar a Barcelona.” A la capital catalana es va convertir en l'escriptor més conegut del món: “Cien años de soledad aconsegueix unes vendes estrafolàries per al mercat espanyol que només havia assolit El Quixot”, diu Ayén.
A Barcelona, els autors cabdals del boom es relacionen amb escriptors locals, com ara Juan Marsé, Juan Goytisolo (a qui anomenen “l'espanyol del boom”), Anna Maria Moix, Josep Maria Castellet (“el mestre”) i Martí de Riquer. Alguns dels llocs de trobada són la famosa discoteca Bocaccio (Muntaner, 505), cau de la Gauche Divine barcelonina. Ara bé, els dos escriptors més importants del boom el van trepitjar poc, “eren molt disciplinats”.
A l'Eixample es troba l'Agència Balcells (Urgell, 251) i aleshores estava molt a prop de la Llibreria del FCE. La seu de Seix Barral era a Provença, 219, i quan Carlos Barral va marxar per crear Barral Editores es va instal·lar a Balmes, 159. A Floridablanca amb Casanova hi havia la Sala Price, on es feien combats de boxa, als quals García Márquez era molt aficionat. Al bar Glaciar, de la plaça Reial, es reunia el jurat del premi Seix Barral. A l'hora de trobar-se per dinar, sovint triaven restaurants de la zona, com ara Los Caracoles o l'Amaya. Al carrer Ferran, 11, es troba l'hostal Fernando, on es va allotjar García Márquez el 1958, quan acabava d'arribar en vaixell d'Amèrica per primer cop. “Va demanar a l'hostaler unes entrades per anar a veure toros a la Monumental, i després se'n va anar viure a Madrid.”
El volum, que s'allunya del to acadèmic, inclou tres mapes (l'Eixample, el centre i Sarrià), on es poden resseguir aquests i altres indrets; tot de llocs que ajuden a comprendre, també, una època d'or per a l'edició catalana.
