centenari
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Ferran Planes, cronista de la follia
E
El 2011 l'historiador Joaquim Aloy va rescatar el manuscrit original de l'obra de Planes ‘El desgavell' i va ser possible la reedició íntegra i sense censura
És difícil resistir-se al tòpic sobre la realitat i la ficció quan es tracta de parlar de la vida del periodista i escriptor Ferran Planes i Vilella (1914-1984), de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement. Forma part d'aquella generació que va veure truncada la seva trajectòria en plena joventut; fins i tot aquells que, com ell, van aconseguir sortir-se'n i refer la seva vida van haver de patir les conseqüències de la guerra, l'exili, els camps de concentració i la llarga repressió de la dictadura, un llast duríssim per a un gran nombre d'intel·lectuals i artistes, i per a tants ciutadans de tota condició i ofici.
Planes va venir al món a Bagà, coincidint amb la primera Gran Guerra, quan aquesta vila tenia tot just uns nou-cents habitants, però la seva família es va traslladar a Balsareny. El seu perfil respon plenament al de l'home marcat per una vocació literària que es posa de manifest ja des d'una edat ben primerenca, i que s'expressava amb les col·laboracions que publicava regularment al diari El Dia, de Manresa, i en alguns altres mitjans. Tot i haver passat dos anys estudiant al seminari de Vic, les seves inquietuds anaven per una altra banda. Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, la guerra el va sorprendre amb vint-i-dos anys, quan cursava la carrera de filosofia i lletres, i la va fer a Andalusia, integrat en el cos d'artilleria de l'exèrcit de la República.
Evitar el camp de Mauthausen
Després van venir la derrota i l'exili a França, però la seva peripècia no acabava aquí; de primer, va anar a raure al camp de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, d'on va sortir, amb molts d'altres compatriotes, per treballar en la línia Maginot. Amb l'ocupació de França per les tropes hitlerianes, va ser retingut a Fort Hatry, un centre d'internament de l'exèrcit alemany. D'allà va escapar-se en una àrdua i rocambolesca fugida a peu, a través de camins i boscos, pocs dies abans que els retinguts en aquell recinte fossin deportats al tristament cèlebre camp d'extermini de Mauthausen; entre aquests, hi havia el seu amic i col·lega de lletres Joaquim Amat-Piniella.
‘El desgavell', l'obra més important
Tot i alguns altres treballs –entre els quals cal esmentar un recull de proses en castellà, del gènere de viatges, Caminos (1976), i l'assaig polític Esquema dels serveis socials aplicats a una Catalunya autònoma. Una visió socialista (1978), en què reprèn el fil d‘un gènere que havia centrat el seu periodisme d'abans de la guerra–, la seva obra més important és, sens dubte, El desgavell, una mena de memòria personal que es va veure afectada per l'acció de la censura quan va aparèixer, per primer cop, el 1969. L'any 2011, l'historiador Joaquim Aloy va rescatar el manuscrit original per fer possible la reedició –aquesta vegada, sencera– de l'obra, i l'any següent n'apareixia la traducció en castellà, amb el títol El desbarajuste. Planes s'hi mostra com un narrador d'estil directe i precís, capaç de transportar el lector als escenaris i les situacions que descriu; el relat es combina amb reflexions personals i comentaris que són fruit d'un tarannà observador aplicat al difícil moment històric que li va tocar de viure. Parla de la seva joventut, de la vida al poble, de les primeres inquietuds socials, de l'entusiasme col·lectiu de l'abril del 1931, de l'alçament militar i de la guerra, de la seva família i de les penoses circumstàncies de l'exili i de la vida a França durant la Segona Guerra Mundial.
El llibre, elaborat quan Ferran Planes ja era un home madur –amb la perspectiva, doncs, que proporcionen els anys–, es permet també unes quantes referències oportunes a la societat i a la política del moment, amb les quals posa de manifest el seu olfacte periodístic i la seva agudesa d'anàlisi. Des de la seva insubornable lleialtat a la catalanitat i la democràcia, l'autor no estalvia retrets a determinats dirigents polítics que, per un tacticisme miop o bé per franca incompetència, van tenir la seva quota de responsabilitat en l'ensulsiada dels ideals de la Segona República. Potser, des d'un punt de vista estrictament literari, a El desgavell se li pot retreure alguna irregularitat en el ritme narratiu, tot i que conté passatges d'una notable intensitat i tocs d'una àcida, però intel·ligent, ironia. A més, les referències i citacions que sovintegen al llarg del text donen proves del bagatge cultural de l'autor. Sigui com sigui, el seu valor documental és indiscutible i fa d'aquesta obra una aportació significativa a la bibliografia en llengua catalana sobre l'experiència dels exiliats republicans.
A la perifèria del cànon
En la cultura d'un país hi destaquen aquells noms capdavanters que han assolit un reconeixement extens, però també és just de comptar-hi d'altres veus, potser una mica més a la perifèria del cànon, però sense les quals no existiria l'entramat fecund que sustenta l'existència d'un veritable sistema cultural.
I cal no oblidar, a més, que les històries individuals són un dels millors materials per construir la historiografia que, amb el pas dels anys, ha de servir a les generacions futures per conèixer el passat i interpretar-lo.
