Cultura

CRÍTICA

Àngel Quintana

El dimoni i la societat del benestar

Dins del cinema europeu hi ha una certa tradició de faules que ens remeten a la idea freudiana d'allò sinistre per atacar una certa burgesia. Segons el pare de la psicoanàlisi, allò sinistre es posa de manifest per la presència en un entorn familiar d'un element desconegut que desestabilitza l'ordre i crea una sensació d'inquietud. Mentre per a Freud l'home de sorra –versió alemanya de l'home del sac– provoca la irrupció d'allò sinistre en el món infantil, en el cinema europeu aquesta idea ha pogut tenir la forma d'un bon salvatge que provoca el caos a l'interior d'una família –Boudou sauvé des eaux (1932), de Jean Renoir– o la forma d'un ésser demoníac que penetra en el cor de la burgesia i actua com a agent del mal fins treure a la llum totes les seves repressions –Teorema (1968), de Pier Paolo Pasolini.

El cineasta holandès Alex Van Warmerdam utilitza tots aquests referents per articular a Borgman una faula terrorífica que vol avançar cap a un discurs irònic i certa poètica d'allò absurd. El personatge sinistre de Borgman té una forma marcadament demoníaca. Camiel Borgman viu a sota terra en un bosc, té uns ajudants malignes i fa pudor de sofre. La família viu en el fals paradís creat per la societat del benestar. Una parella i les seves filles viuen en una zona residencial, volen tenir una conducta oberta, però mantenen els seus privilegis de classe cap als altres i no poden amagar viure en una constant situació de repressió sexual. Warmerdam construeix una al·legoria sobre com la presència del mal penetra en el cor de la societat europea i destrueix tots els seus privilegis. Darrere aquesta faula que va d'allò terrorífic cap a allò satíric es pot veure fàcilment una reflexió sobre la crisi econòmica, en què el sadisme dels personatges serveix per posar de relleu les falses quimeres generades pel benestar.

Borgman es mou entre el cinema de terror, el conte infantil i la sàtira per voler convertir-se en una peculiar obra d'autor. La barreja d'estils no acaba de funcionar. La faula sembla esgotar-se en els primers moments. El punt de partida que marca aquesta presència del dimoni en el cor de la societat burgesa queda perfectament clar. Les mostres de sadisme volen inquietar però moltes vegades es desvien del pes satíric que vol tenir la història per complaure els admiradors del cinema terrorífic. La presència de l'absurd no acaba de ser prou contundent, ja que el pes de la faula dóna sentit a allò que des de l'absència de sentit vol desubicar l'espectador. És cert que hi ha un univers i que Alex Van Warmerdam sap crear una poètica singular, però les expectatives que planteja no es compleixen i la pel·lícula acaba generant una certa frustració a l'espectador que vol exigir-li més d'allò que dóna

Alex van Warmerdam
Direcció: Alex van Warmerdam Intèrprets: Jan Bijvoet, Hadewych Minis, Jeroen Perceval Gènere: thriller Any: Bèlgica - Dinam. - Holanda, 2013


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.