Sunset a jornada completa

D'estudi de gravació a escenari, aquesta és la metamorfosi que va viure dimecres el Sunset Jazz Club de Girona. Vernau Mier i el seu quintet havien estat des del matí enregistrant el seu disc de debut i, minuts abans de pujar a l'escenari a preestrenar-lo, les mostres de cansament eren evidents entre els músics. El disc portarà per nom Azimut. “És una paraula que serveix per determinar l'angle entre la teva posició i una estrella. El disc és on sóc ara, que tot i no ser on voldria, és una manera de definir el camí”, diu Mier.

El concert va començar passades les onze amb un primer tema propi, com tots els del disc, tacat dels nervis que comporta un estrena, però que es van anar diluint al llarg de la nit. Els primers compassos van donar pas a les presentacions: el bateria, Marc Bódalo; el contrabaixista, Manel Fortià; el pianista, Toni Saigi, i als saxos (tenor i alt), Lucas Martínez i el mateix Vernau Mier, tots dos companys de promoció a l'Esmuc.

“Els temes estan pensats per a aquesta formació”, va explicar el jove saxofonista i compositor. L'afirmació es va fer evident durant la introducció del segon tema, Rossiwall. Sol, sense cap acompanyament, el contrabaixista explorava totes les possibilitats sonores de l'instrument, des de vibratos fins a slaps. Segurament, el fet que el Sunset estigués gairebé ple ajudava que dins de la sala hi fes calor i els dos saxofonistes aprofitessin una parada per treure's l'americana i recordar que han engegat un campanya de micromecenatge per finançar l'edició del disc. Un tercer tema més clamat (Menudo cuento) va deixar pas a A les fosques, de tocs més caribenys. Tot plegat, per tancar la primera part amb una composició que explotava les possibilitats que dóna tenir dos saxos a l'escenari. Una petita pausa per fer el cigarro, compartir sensacions i lligar els solos, i de tornada, Watkins, marcat per una base rock. Era prop de la una de la matinada i el públic començava a marxar, però quedaven encara tres temes, el darrer de Fortià, on els saxos tornarien a brillar, sota la mirada atenta de Gordon i Coltrane, que presidien la sala des de la paret del fons.