Cultura

Cançó d'amor al cinema

‘Cinema Paradiso' celebra els 25 anys tornant a les sales el 5 de setembre i amb noves edicions de DVD i Blu-ray

Un primer fracàs a Itàlia i el menyspreu de la Berlinale van precedir el gran èxit del film

#Una mar molt blava i una cortina blanca voleiant amb el vent obren Cinema Paradiso, mentre sona la meravellosa música d'Ennio Morricone, i tot i que Alfredo (Philippe Noiret) adverteix al petit Totò “no et deixis enganyar per la nostàlgia”, és evident que Giuseppe Tornatore sí que es va deixar emportar per aquest sentiment. I pel torrent d'emocions que li desperta la seva Sicília natal, encara ara –es nota en les entrevistes del DVD–.

Han passat 25 anys des de l'estrena d'aquesta pel·lícula guardonada primer amb el gran premi del jurat de Canes, i després amb l'Oscar, el Globus d'Or i un munt de premis més. Un aniversari que se celebra per partida doble: la pel·lícula es projecta amb còpia digital restaurada durant una setmana, a partir del 5 de setembre, en un centenar de sales de tot l'estat i n'ha sortit a la venda una completa edició en DVD i Blu-ray (editats per A Contracorriente) que inclouen la pel·lícula estrenada a tot el món, la versió de dues hores i mitja estrenada només a Itàlia el 1988 i 75 minuts de reportatges.

Quaranta anys de la història de Sicília (de la postguerra fins als vuitanta) i de la història del cinema (de l'esplendor del Hollywood clàssic a la decadència de les sales) es filtren a través de la mirada i de la memòria de Giuseppe Tornatore, en una pel·lícula que té múltiples referències i elements autobiogràfics. Alfredo diu també al petit Totò: “Quan vius aquí et sembla que és el centre del món i que res no canvia. Però un dia tornes i res no és igual. Has de marxar i deixar passar molts anys perquè ho tornis a trobar tot igual, perquè reconeguis el lloc on vas néixer.” Giuseppe Tornatore fa seves aquestes paraules: ell mateix va marxar, com tants altres sicilians, perseguint el somni d'una vida millor. I també va treballar de projeccionista i va veure desmantellar la vella maquinària d'un cinema que tancava. “Jo coneixia molt aquell món que desapareixia, mai he negat que hi hagués elements autobiogràfics a la pel·lícula”, afirma en els extres del DVD. La famosa escena en què projecta el film a la plaça, per exemple, es basa en efecte òptic que havia vist sovint: “El cristall protector del projector reflecteix les imatges a la paret.” La reestrena del film pren un significat especial en un moment en què les últimes sales que projecten en 35 mm tanquen o es digitalitzen arreu del món.

La vida en tres moments

Aquest món en extinció, les seves experiències laborals, les vivències d'infantesa i joventut, van cristal·litzar en un guió que descriu tres moments vitals: la infantesa, el primer amor de joventut i la maduresa. L'actor francès Philippe Noiret, tot i inicialment va pensar en Mastroianni o algun altre gran actor italià, va interpretar el vell projeccionista que fa amistat amb el protagonista. “Alfredo simbolitza el cinema –diu Tornatore–; és una mena de figura mítica que representa aquest món que se'n va. Per això perd la vista just abans que arribi la televisió: un home així no podia existir igual a l'era de la televisió.”

Tornatore explica les claus per entendre la pel·lícula i moltes anècdotes i detalls. Sorprenen les dificultats que va patir el film fins que va triomfar. Primer, es va estrenar a Itàlia en una versió de dues hores i mitja, en què s'explica millor, entre d'altres coses, la història d'amor entre Salvatore Totò i Elena. “Van fer una preestrena –recorda Giuseppe Tornatore– i va anar tan bé que la van estrenar sense cap promoció i va ser un fracàs.” Tot i que li agradava molt la primera versió (“ho dic amb modèstia, em sembla millor”), Tornatore va accedir a fer un muntatge més curt, perquè “ja érem en l'època del zàping i la gent s'espantava d'una pel·lícula tan llarga”.

L'havien de presentar a la Berlinale, però el director d'aquest festival va fer unes declaracions parlant amb menyspreu del film i el van retirar. Gilles Jacob, director del festival de Canes i gat vell, la va voler veure i la van programar el darrer dia del festival. Amb tant d'èxit que 20 o 30 països la van comprar, inclosos els Estats Units (els germans Weinstein, que la van portar amb èxit als Oscars). Expliquen els crítics i periodistes veterans de Canes que poques vegades s'ha vist sortir tanta gent amb els ulls vermells de plorar com el dia de la projecció de Cinema Paradiso.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Reobren la polèmica del claustre de Palamós

palamós
Isaki Lacuesta
Director de cinema i artista audiovisual

“El cinema ens permet viure més vides”

Girona

A través del mirall

girona

Vida tranquil·la

BARCELONA
Patrimoni

A la recerca del romànic banyolí

BANYOLES

Temporada alta de viatges

GIRONA
Mirador

‘Millennials’ de pa sucat amb oli

La indústria musical, a la ‘Revista de Girona’

girona
L’APUNT

Fer patrimoni amb la història del teatre