Bon consell per a l'art

Si féssim un mapa històric dels agrupaments galerístics de Catalunya, trobaríem una zona de concentració estiuenca a l'Empordà i una altra al carrer Consell de Cent de Barcelona. Al territori, la dispersió és total, excepte al Penedès, on trobem un petit nucli galerístic. L'existència de zones on conviuen diverses galeries, quan és possible, és un fet necessari i reconegut internacionalment. Com Nova York, moltes ciutats tenen el seu Soho particular. En el món de l'art, més que en cap altre, la competència no és l'enemic. I, com més a prop s'hi troba, més hi guanyen tots plegats. Artistes i aficionats a l'art inclosos.

Per això, provoca una certa intranquil·litat el possible desmembrament de Consell de Cent. Fa uns mesos, el nou pol d'atracció semblava que derivava cap al carrer Mèxic, a tocar del CaixaForum. Ara bascula cap al Poblenou, barri tradicionalment creatiu. La pregunta que es planteja és si ens trobem al principi d'una nova etapa. Si, abans de Consell de Cent, els tombs artístics havien estat pel passeig de Gràcia, podria ser que ara estiguéssim a punt de presenciar un nou relleu?

Tinc la sensació que Consell de Cent i la seva derivació cap a Enric Granados continuarà en actiu. La raó de la pervivència és que el centre de Barcelona s'alimenta del turisme. I no són pocs els visitants amb sensibilitat artística que troben en l'oferta de Consell de Cent una acurada relació qualitat-preu. I no parlo de rentavaixelles.

Juga també a favor de Consell de Cent el fet que ha resistit a l'intent de crear altres zones d'influència. Als noranta, els carrers al voltant del Born van fer esclatar la modernitat artística del moment. En un principi, el Born havia d'esdevenir un FNAC, i més tard, una biblioteca. No va ser així, tot i que, finalment, la zona s'ha consolidat com una àrea cultural gràcies a El Born Centre Cultural.

També quan es va posar en marxa el Macba es van disparar les il·lusions per la creença que el museu contemporani convocaria milers d'aficionats a l'art que omplirien també les sales d'art que es van crear al seu voltant. En un cas i en l'altre, l'allau de visitants no es va acabar de produir. Fins i tot en el moment d'il·lusió per crear territoris urbans d'art, les galeries al voltant de la plaça Sant Gregori Taumaturg, a la zona alta de la ciutat, van crear el Triangle d'Art, on hi havia la galeria Fernando Sales.

Tot això, mentre Consell de Cent tirava endavant amb una oferta que, dins de la contemporaneïtat, abastava un ampli espectre. Des del constructivisme històric fins a l'arribada a les galeries de l'street art, passant per informalisme, nova figuració, avantguardes, i emergència amb autors internacionals, espanyols i catalans. Consell de Cent ha estat i és una lliçó d'art a peu de carrer i no prou aprofitada per la ciutadania. Paga la pena. No és només una ruta especialitzada, també és un circuit familiar al qual tant de bo els pares portessin els fills per despertar-los la sensibilitat creativa. La meva es va formar amb aquestes visites.

Consell de Cent va provocar cues per Picasso. També va veure Miró. L'esperit de Tàpies encara hi és present i l'ànima de Torres García de tant en tant hi apareix. Esperem que aquesta herència perduri i que el centre de la ciutat no sigui només “una sí i una no”, que traduït vol dir: una botiga de roba, un bar; una botiga de roba, una cafeteria; una botiga de roba, un restaurant...