Cultura

pop-rock

g. vidal

Un motiu més per ser amics

The Seihos estrenen ‘Farewell‘ avui al Guitar BCN. “Cal que, als concerts, la gent s'oblidi dels seus problemes, no que es mengin els nostres”, afirmen

No semblen tenir, The Seihos, un funcionament especialment disfuncional, però les circumstàncies dels seus membres no són aparentment les més adequades per haver mantingut viva una banda durant deu anys. “Ara ja he tornat, però ne'n vaig anar a Alemanya a treballar perquè només a l'estranger podia treballar d'allò que havia estudiat: arquitectura”, afirma Guillem Haro, cantant, guitarra i lletrista de la formació. “L'Adrià [Albareda, teclista], en canvi, que va estudiar ciències polítiques, se'n va anar a Holanda, i encara no ha tornat.”

Aquesta sensació de “marxar a buscar-te la vida sense saber ben bé què passarà” ha inspirat el títol del tercer àlbum de la banda, Farewell, que avui The Seihos presentaran al Music Hall de Barcelona en el marc del Festival Guitar BCN. “Seihos és una cosa que compartim des de l'escola, ja que érem dels que, en lloc d'anar a la discoteca, quedaven per escoltar els grups de brit pop de l'època o el debut dels Strokes. En molt bona mesura el grup és una excusa per continuar trobant-nos i el motiu perfecte per continuar sent amics. Ens van sortint concerts, no han minvat les ganes, i aquí seguim”, admet el baixista Martí Maymó, que també ho és –com s'assenyala sovint cada cop que es parla dels Seihos– dels molt populars Manel. “No hi té gaire res a veure, però si algú ens descobreix per aquesta raó, benvingut sigui”, indiquen. El bateria Xavi Haro, germà petit d'en Guillem, completa l'alineació.

Farewell, que The Seihos entenen més com un “a reveure” que no pas com un comiat, no el produeix –a diferència dels anteriors– Arnau Vallvé (bateria de Manel i, també, excompany de classe al Costa i Llobera de Sarrià), sinó que és un disc guisat per ells mateixos. “Estem molt contents amb els dos primers discos, però la gent molt sovint ens deia que en directe teníem molta més canya. L'Arnau és un purista del so, ho vol gravar tot molt net, i ara ens calia fer una mica més de soroll i fugir una mica d'aquella nitidesa”, explica Haro. Les cançons –totes en anglès i entre les quals hi ha Where did the love go, que gràcies a ser triada com a banda sonora d'un anunci de la joiera Tous ha dut els Seihos a les seves cotes més altes de popularitat sense que això els hagi permès, asseguren, fer-se la cuina nova– traspuen “bon rotllo”. “No som immunes al que està passant, però cal que als concerts la gent s'oblidi dels seus problemes, no que es mengin els nostres”, defensa Haro. “La gent ja té prou complicacions per haver-me d'aguantar cantant sobre els meus baixons.”

Farewell, amb mescles i producció addicional de Santos Berrocal, sí que deixa enrere, però, les textures africanes que, en l'anterior disc, van incitar comparacions amb Vampire Weekend o el Graceland de Paul Simon. “Teníem ganes de tornar-ho a fer, i hi ha temes com Peaceful land que són ideals per fer-ho, però quan ens vam proposar fer-ho tot més directe i a raig va deixar de tenir sentit”, indica Maymó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Pla vulgar i exquisit

BARCELONA

La Xirgu pujarà a l’Instagram

BARCeLONA

Notes al Parc s’estén

Girona

Mirant el cul de les noies

Canes / Enviada especial

Una màquina accelerada

palafrugell

Tots fent pinya!

BARCELONA

Leiva: “He fet un disc a la manera antiga”

BARCELONA

Un solo de Mal Pelo, a Girona

Girona

Albert Serra guanya el Premi Especial del Jurat de la secció Un Certain Regard de Cannes per ‘Liberté’

cannes