Contra l'evidència

En el món de la música popular i de l'espectacle en general hi ha dues escoles antitètiques: l'una és la que es podria definir com Dóna a la gent el que vol, citant un disc de The Kinks; l'altra, la creativament més conseqüent però amb força més marge de risc, és la de l'artista que va a la seva, sense adaptar el seu discurs al que el seu públic espera d'ell. No cal dir que Roger Mas s'ha situat sempre en aquest segon grup: els seus vuit discos, publicats al llarg de quinze anys (1997-2012) formen una trajectòria modèlica i imprevisible, en què les formes del cantautor clàssic s'han alternat amb el folk-rock, el pop, l'electrònica, la poesia tel·lúrica de Verdaguer i la música de cobla.

Divendres, a la sortida del concert de Roger Mas al Teatre Municipal de Girona, dins del festival Strenes, els espectadors es van dividir clarament en dos bàndols: d'una banda, els més desconcertats, i potser una mica perduts –no crec que emprenyats–, pel nou tractament elèctric que el músic solsonenc ha aplicat a una vintena de cançons de pràcticament tota la seva discografia, modificant-les en alguns casos fins a deixar-les gairebé irreconeixibles; a l'extrem contrari, també hi havia un sector del públic gratament sorprès per la contundència demostrada per Mas i la seva excel·lent banda: Arcadi Marcet, baix i veus; Marc Mujal, bateria, i David Soler, guitarra elèctrica i pedal steel. Va haver-hi ovacions, fins i tot es va reclamar un segon bis –Mas va cantar sol una acadèmica i preciosa I la pluja es va assecar..., de DP (2003)–, però el balanç final de la nit va ser un xic agredolç. Ell mateix va reconèixer l'evidència: “En la meva obra hi ha dos blocs principals de cançons: les tel·lúriques i més tradicionals, i les més adequades per a aquesta formació. Jo crec que la majoria de la gent té preferència pel grup de les tel·lúriques.” Però lluitant contra l'evidència –i contra un refredat– va fer el que havia vingut a fer.

La nit va començar fort amb l'onírica narració de La senyora dels guants vermells, del seu tercer disc, Roger Mas & Les Flors en el camí de les serps..., el més representat en el repertori del concert –sis cançons– que teòricament celebrava el desè aniversari del fonamental Mística domèstica. D'aquest, en canvi, només van sonar L'home i l'elefant i El rei de les coses, en una intensa recta final en què Mas es va aixecar del seient que no havia abandonat des del principi, per tocar més còmodament les guitarres –amb gran protagonisme de l'elèctrica– en un concert en què el concepte sonor va ser gairebé tan o més important que les mateixes cançons.