La biblioteca Carles Vivó

Però desvetllarem el misteri: Carles Vivó és el nom que s'ha donat a la biblioteca de la presó de Girona, al Pont Major. Per voluntat dels mestres, i dels propis reclusos, la biblioteca d'aquell centre –limitada als interns– porta aquest nom. I no es va escollir a l'atzar, sinó pels mèrits del personatge. Carles Vivó freqüentava sovint aquell lloc per ajudar els reclusos en la reinserció. Com és prou conegut, la imaginació i la traça de Vivó eren paradigmàtiques per inventar-se històries i llegendes i, a més, dibuixar-les, il·lustrar-les i narrar-les amb l'encís i el misteri que requerien les situacions dramàtiques o còmiques que ell mateix imaginava. I això ho feia davant d'un públic format tot sovint per homes mancats de qualsevol formació i amb una llarga condemna. Ell sabia despertar-los l'interès i fer que provessin d'ajudar-lo recuperant o il·luminant figures com ara el Gerió de tres caps o la Cucullona que –com és prou conegut– resulta ser un perillós animal que campa per l'Onyar i que té cos de serp o ales de papallona... Sense parlar del Tarlà de l'Argenteria, heroi gironí que se sobreposa al pas de les generacions i fa giravolts incessants a l'Argenteria. Si una imatge val més que cent paraules, les que dibuixava Vivó mentre les fantasiava, ultrapassava allò que podien trobar en els llibres, sempre d'aparença hostil per a qui no està avesat a la lectura.

Em va sorprendre extraordinàriament, quan em varen trucar d'aquell centre penitenciari demanant-me que hi fes cap per parlar-los del titular de la seva biblioteca. Entrar en una presó sempre és una experiència notable. Tan acostumats que estem a l'ús de la nostra llibertat, la sensació de travessar unes portes automàtiques i infranquejables, ajuda a valorar molt més el lliure voler. Allà hi fan estada més d'un centenar d'interns, amb uns horaris estrictes i unes rutines establertes. La biblioteca –per a alguns interns– és un lloc on oblidar la pròpia situació i endinsar-se amb el pensament en altres continents i vides. En Carles hi anava a ajudar-los, però mai no ho vam saber aquells que el teníem per amic. Entre les bones obres, hi figura la de visitar malalts i presos –un costum que ha caigut en desús–. A més, un no s'ha de vanar dels mèrits propis. Practicà aquestes bones obres amb una discreció extraordinària.

Un dels assistents em va preguntar si Carles Vivó havia tingut el reconeixement que es mereixia com a ciutadà exemplar. Un altre, si tenia cap carrer dedicat. No els vaig saber respondre: més de mig segle de gironisme apuntant-se a totes les iniciatives culturals, sense dir mai «no» a ningú; presentant les Nits d'Art; confeccionant vestuaris, escenografies, cartells, auques, històries, llegendes, personatges mítics –inventant l'Àngel de la catedral–; passejant amb un estrany artefacte; participant en teatre, cinema, exposicions, en tota classe de manifestacions públiques... Potser no és suficient. En el seu cas, ell ho feia –això i molt més– donant-hi un aire d'innovació, d'anar contra corrent, i amb una mirada irònica. Però la ciutadania oblida molt aviat. Sort que els reclusos del Pont Major actuen d'una altra manera...