El pati, un espai de llibertat

“Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció social.” Aquest fragment de l'article 25.2 de la Constitució espanyola rep el visitant en grans caràcters des de la paret de la sala d'espera del centre penitenciari Puig de les Basses, on dimarts va tenir lloc la desena edició del festival El Patio, de La Penyora: una iniciativa privada que respon perfectament al mandat constitucional abans esmentat.

Consol Ribas i Lluís Llamas fa uns quants anys que estan transmetent el seu missatge de “cultura, criteri i llibertat” amb aquest festival itinerant “a porta tancada” pels centres penitenciaris de Catalunya, i ara tocava estrenar la nova presó figuerenca: un recinte enorme on, a partir del migdia i després de superar els nombrosos controls i les llargues distàncies entre les diferents dependències penitenciàries, els artistes i tècnics del festival van començar a fer assajos i proves de so en el teatre de la presó, amb capacitat per a unes 200 persones i unes bones condicions tècniques per a un espectacle d'aquest tipus, però també amb el públic assegut i una formalitat que no tenia res a veure amb els festivals que s'havien organitzat en el pati de l'antiga presó de Girona –per alguna cosa es diu El Patio–, que acostumaven a acabar amb els interns, homes i dones, ballant plegats, en un ambient més distès a pesar de l'evidència inoblidable que érem entre les reixes d'una presó.

Per garantir l'ordre, la direcció del centre figuerenc va decidir que es fessin dues funcions consecutives del festival, a les 4 i a les 6 de la tarda. Entre totes dues funcions, hi van assistir uns 200 dels 700 interns que hi ha actualment a la presó. Primer entraven els homes en el teatre i després les dones, una dotzena en la primera funció, que tenien reservada la primera fila, separades per dues files de cadires buides dels seus companys masculins, que fins i tot les van aplaudir quan baixaven pel passadís lateral del teatre. Pel passadís central va baixar, d'una manera més accelerada –després de descobrir les qualitats relliscoses del terra–, la periodista Ester Bertran, copresentadora del festival amb la poeta cubana Amparo Parra: juntes formen un gran duet còmic, que va reivindicar l'orgull femení al so de Que le den candela de Celia Cruz. “Alguna vegada has despullat una mulata en públic?”, li va dir després Amparo a un voluntari ben predisposat a ajudar-la a desvestir-se, en la millor tradició cabaretera. “Aquest cavaller m'està mirant com si jo fos un dolç!”, va afegir la dama amb picardia... i sorpresa final.

Ovidi Llorente, Josep Obiols, Fèlix Brunet i també Ester Bertran, tots ells alumnes del curs d'humor gestual de Marcel Tomàs (Cascai) a El Galliner, hi van fer una divertida demostració del que hi han après, interpretant un gos d'atura amb els seus xais incontrolats o un viatge al·lucinant per l'interior del cos humà. Brunet hi va tornar a sortir com a mag, amb un número d'escapisme molt apropiat per a una presó, i l'espectacle de lluita medieval de Drakonia va impressionar el públic, sorollosament dividit a favor o en contra dels guerrers, ben armats amb espases “no afilades”. La primera funció va finalitzar amb el “hip-hop underground de Cuba” de Dr. Matanzas i el reggae i el drum and bass del nigerià Prince Osito, cantant a la llibertat, l'amor i la unitat africana, sobre les bases del colombià Dj Frick. I en la segona funció la festa va acabar amb la rumba flamenca de Jordi Fornells i Pau Ballesteros, tot un clàssic d'aquest festival altruista i forçosament exclusiu, que va ser premiat amb les ovacions dels interns i les paraules d'agraïment de Teresa Ortiz, directora de Tramuntana, el centre de formació d'adults de la presó.