cultura
David Marín
escriptor i periodista
“El periodisme és un gènere narratiu més”
He fet servir el lleidatà perquè caracteritza els personatges. No per fer reivindicacions
Per a mi la modernitat és ser també de Balaguer. La cultura urbana
és a tot arreu
David Marín (Barcelona, 1974) és periodista. Actualment viu a la Noguera i treballa a les comarques de Lleida com a redactor d'El Punt Avui, diari en què va començar la seva trajectòria professional l'any 1996 en la seva edició del Maresme. Habitualment ha treballat la informació local, però la seva mirada irònica i el seu estil periodístic càlid, amb el qual li agrada acaronar les paraules i oferir una informació fidel però servida amb un cert punt sorneguer i irònic, l'ha portat a ser un articulista força agut. D'aquí a la literatura, un pas. Ara presenta el seu primer llibre: Mala lluna (RBA), una novel·la etiquetada com a negra, però amb aportacions de molts altres gèneres.
O fer humor, o dedicar-se a la premsa rosa, o ser tertulià... o escriure un llibre. Creu que són aquestes les maneres que té un periodista de fer-se veure?
Crec que el periodista no necessita projectar-se al públic; si he fet la novel·la no és per aconseguir notorietat com a periodista, sinó per la voluntat de fer-la. Per una vocació que em ve de lluny de fer literatura.
Vostè és abans escriptor o
periodista?
periodista?
Em sento periodista, tot i que des que vaig entrar de becari a Mataró tinc la sensació d'intrús en la professió, i després de vint anys encara la noto. Sento que estic fent això, però que demà podria estar treballant de qualsevol altra cosa.
Aleshores en què quedem... escriptor?, periodista?, botiguer?
Periodista que també vol fer literatura. El periodisme és un genere narratiu més. I el periodisme que a mi m'agrada hauria de jugar més amb els recursos narratius. Convertir la lectura d'informació en un plaer i experiència personal intensa. El periodisme ha de ser capaç d'empatitzar amb la persona de la qual s'està parlant, i això transmetre-ho al lector.
Per la relació professional que m'uneix amb vostè he comprovat que mai diu no a fer un tema. Aquesta novel·la va ser un encàrrec al qual no es va negar?
No. Es tracta d'una iniciativa pròpia cent per cent que va
néixer en una visita als telescopis d'Àger, al Montsec. Vaig tornar fascinat pel paisatge de solitud, boira, misteri, i amb una primera escena d'un conte al cap que finalment ha pres forma de novel·la.
néixer en una visita als telescopis d'Àger, al Montsec. Vaig tornar fascinat pel paisatge de solitud, boira, misteri, i amb una primera escena d'un conte al cap que finalment ha pres forma de novel·la.
La seva novel·la comercialment se l'inscriu en el gènere negre perquè té assassinats i misteri, però també hi trobem ciència-ficció, costumisme, romanticisme i acció. On la situaria?
És novel·la negra. Li escau aquesta etiqueta. Però he volgut que la trama policial i negra es confongui amb un ambient de misteri, de llegendes mítiques que crec que encaixen molt a les terres de Lleida. Fred Vargas m'ha influït molt. Juga molt amb la trama policial i amb elements de misteri, confondre molt el lector sense perdre de vista que és policial.
De fet, al principi de l'obra no se sap si l'assassí és un extraterrestre o un ésser que ha sortit de l'interior de la Terra?
He tractat de fer un joc per a l'arrancada de la novel·la, obrir moltes possibilitats incorporant fins i tot elements de ciència-ficció, però procurant no moure'm de la trama real.
També hi una picada d'ullet a la fantasia clàssica de Jules Verne...
S'ajustava molt bé per lligar
el món de la realitat i la fantasia. D'una banda hi ha uns policies molt metòdics i racionals que tracten d'utilitzar procediments molt científics per a les seves indagacions i, per una altra, una mena de territori surrealista en què podem trobar el marc perfecte per a les aparicions de naus procedents de l'espai.
el món de la realitat i la fantasia. D'una banda hi ha uns policies molt metòdics i racionals que tracten d'utilitzar procediments molt científics per a les seves indagacions i, per una altra, una mena de territori surrealista en què podem trobar el marc perfecte per a les aparicions de naus procedents de l'espai.
Hi ha Jules Verne però també hi veig una mica de Tintín i
J.J. Abrams a ‘Lost'...
J.J. Abrams a ‘Lost'...
Abrams és un dels referents, però també La pell freda de Sánchez Piñol, i les seves criatures que surten de la profunditat. Hi ha una mica de Doctor en Alaska, personatges singulars en un territori de frontera...
Faig un ‘spoiler' si dic que la novel·la recupera també el gènere d'espies i de guerra freda?
No, de fet, amb la novel·la intento portar el lector cap a la carrera espacial, la guerra freda, els marcians, però en el fons és un tomb per acabar expressant els temes que més m'afecten personalment,
com ara la paternitat.
com ara la paternitat.
Hi ha una mena de conflicte generacional entre el mosso protagonista i la seva filla.
A banda de resoldre assassinats, el sergent Rull s'enfronta a l'allunyament progressiu amb la seva filla. És el veritable conflicte de la novel·la. L'interrogant que plantejo és fins a quin punt ens podem fer responsables de la vida dels altres, i com portar el sentiment de culpa. Aquest és un dels temes de la novel·la que m'ha sorgit sense plantejar-m'ho. Ha succeït de manera molt íntima i imprevista.
Un recurs que sembla important és la utilització de la parla de les terres de Lleida.
He fet servit lleidatà perquè caracteritza els personatges. No faig cap reivindicació de la llengua. Si el Montalbano, d'Andrea Camilleri, és molt de Sicília, he volgut fer un mosso molt de Lleida: té hort, menja cargols i diu renecs tal com es diuen a les terres de Ponent.
Parlant de Montalbano, quins investigadors més han servit
de referència?
de referència?
El comissari Adamsberg, de l'escriptora Fred Vargas, que ja he citat i que té un punt rural. I els personatges de Dennis Lehane, a Boston.
La novel·la negra ha deixat de ser exclusivament urbana.
Els referents que cito són de París i Boston, però el que m'agrada d'ells és aquesta barreja de plena modernitat i alhora el caràcter que dóna el fet de ser d'un territori concret. Per a mi, la modernitat és també ser de Balaguer. La cultura urbana és a tot arreu, i cada territori li dóna la seva empremta característica. He volgut fer una novel·la contemporània amb la qual tothom s'identifiqui, però a la vegada respectant la procedència de cada personatge. El paisatge marca, i en la novel·la es nota sense que perdi identitat.
La novel·la té una varietat molt gran de personatges. Hi ha una colla de secundaris que més aviat semblen sortits d'una convenció de ‘freakies'.
Amb els secundaris m'he divertit molt, des de l'ufòleg que busca ovnis pel Montsec fins al pastor de cabres que fa pintura abstracta. La idea era mostrar un territori una mica singular. No vol dir que això sigui real, però jo li volia donar aquesta atmosfera. Els secundaris m'han ajudat a aportar una mica de sentit de l'humor per desdramatitzar la trama més fosca de l'obra.
Els personatges, són tots
ficticis?
ficticis?
Són ficticis, però a mesura que escrivia m'adonava que cadascun d'ells responia a algú que jo conec. Tots excepte un, el protagonista. Jo pensava: “D'on coi l'he tret?” Fins que vaig veure les galerades no em vaig adonar que el personatge era jo mateix, però projectat d'aquí a deu anys.
Aleshores què fa vostè, literatura o psicoanàlisi?
Jo no crec en la literatura com a teràpia, sinó per seduir el lector. No s'escriu per a un mateix, sinó per al públic. Però he descobert que amb l'escriptura t'hi deixes una part teva per molta ficció que facis. Cada personatge té una part meva, però vull que el lector s'ho passi bé i en gaudeixi.
El títol, ‘Mala lluna', pot referir-se a aspectes astronòmics i al mal caràcter. Les dues circumstàncies apareixen en l'obra.
Sí, he agafat aquest doble sentit. Una de les pistes de la trama policial és que un dels telescopis està enfocant a una de les llunes de Júpiter, i això és un fet que no hauria de ser. I és que, a més, l'atmosfera de la novel·la és la part fosca dels personatges. Una certa mala maror plana en la relació entre el protagonista i la seva filla.
I de les dones, què?
L'agent Núria Riu és l'ajudant del sergent Rull, és el seu contrapunt impulsiu: jove de caràcter, és una dona que es vol menjar el món, però encara té molt per aprendre. Seria la generació entremig del sergent Rull i la seva filla. Té camp per córrer, però la vida ja li ha donat alguna clatellada.
La novel·la té un final obert. Hi haurà una continuació?
M'agradaria.
Una última qüestió. Vostè sol ajustar molt en els tancaments; també ho va fer així amb aquesta novel·la?
Com vostè i el públic poden comprovar, el llibre ja és al carrer.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
