“He fugit de la postal”

Té un to diferent, parteix d'una experiència real, que
es va publicar a The New Yorker com un relat autobiogràfic. M'agradava molt la manera com donava peu a diverses reflexions a partir d'una anècdota molt senzilla.

M'interessa el fet que és una activitat que t'impedeix pensar en res més mentre ho fas, cosa que va bé per a gent com jo, que sempre fem donar voltes al cervell, sovint d'una manera completament inútil. Jo vaig aprendre a conduir després
de llegir aquest relat.

Howard Hawks va dirigir 62 pel·lícules i no va escriure ni un guió! Però és cert que em costa més acceptar els projectes. Durant molt temps m'hi vaig negar, i em vaig adonar que no tenia sentit dir que no a històries que podien ser interessants i on també podia aportar coses meves. Això de l'autoria a partir del guió és completament absurd i és contradictori amb la feina del director. A vegades és quan dirigeixes un guió propi, que et sents com una il·lustradora que posa en imatges una idea que ja està completament tancada. Per mi ha estat alliberador, vaig començar a fer-ho amb Elegy; em va costar dir que sí però va acabar sent una història de Philip Roth vista per mi. Precisament en el rodatge d'Elegy Patricia Clarkson ens va passar a Ben Kingsley i a mi aquest relat, i ens va agradar molt. Vaig estar anys donant-hi voltes i parlant amb ella, es va reescriure el guió, va anar evolucionant. Amb la primera versió el drama de les Torres Bessones era molt recent; però aquest racisme latent de què parla la pel·lícula
segueix sent quotidià.

Treballar amb ells dos és molt fàcil. Som amics i per tant ens podem dir de tot, i ens hem
dit de tot, sobretot amb Clarkson. Amb Ben Kingsley és molt difícil discutir, a més és un actor que m'escolta molt, hi ha un respecte mutu. Amb ella cridem més, per aquestes coses de l'amistat femenina, perdem la paciència l'una amb l'altra, però tornaríem a fer una pel·lícula juntes.

Es cuiden molt. Ben té una agilitat física impressionant, té més de setanta anys però no sabries dir quina edat té, si el veus per darrere sembla un xaval de 24 anys.

És una font de trobades a les quals et porta l'atzar i que et poden portar a moltes coses. Jo he tingut grans converses dins de taxis. A Nova York hi ha un món flotant de gent que està esperant que algú li truqui per portar-la a algun lloc. Gent de totes les races i religions, és com anar fent salts pel món. Ta

mbé em fascina
el fet d'estar tan a prop d'algú de qui no sé res.

Evidentment hi ha Taxi Driver, de Martin Scorsese. Encara ara hi ha llocs a Nova York per on passes que et fan pensar en el monòleg de Travis Bickle: “Esperaré que vingui una gran pluja i netegi tota aquesta escòria dels carrers...” També m'agrada molt Night on Earth, de Jim Jarmusch. I Collateral és una de les poques pel·lícules on surt Tom Cruise i que puc veure, perquè no el suporto, tot i que potser és un encant. Hi ha una pel·lícula que sempre he volgut fer, a partir d'una conversa que vaig tenir amb un taxista.

Patricia Clarkson és molt amiga de Martin Scorsese i la coneix molt, i un dia em va proposar un dinar amb ella. És una dona molt gran i tot i que té una energia acollonant em va dir que estava una mica cansada de les pel·lícules de Scorsese, que roda durant moltes setmanes i molt material, amb moltes càmeres. Li venia de gust una cosa més senzilla, un rodatge de cinquanta dies amb una càmera. Treballar amb ella representa fer-ho amb algú que sempre selecciona el tall perfecte, ha estat una gran lliçó. Va ser molt respectuosa amb mi però sempre em donava alternatives. És un plaer treballar amb gent que no ha de demostrar res, que ho sap tot però tampoc ho ha d'imposar. Fer cine és com una escola constant.

Volia fugir de la postal, no és una pel·lícula que vagi de postals. Mostra una Nova York on no hi ha gratacels, on hi ha gent treballadora que potser mai no ha anat a Manhattan. Crec que reflecteix bé els mil mons en un que és Nova York. Rodant aquesta pel·lícula he descobert aquest barri de Richmond Hills, a Queens, que
és com la petita Calcuta.

De tant en tant convé fer pel·lícules que no aguantin tot el pes del món, on el punt de vista de les relacions humanes no sigui extrem. Està bé fer de tot, però no pots anar sempre com si fossis Werner Herzog, no ho fa ni ell. Està bé de tant en tant fer una pel·lícula on quan acabes la feina te'n pots anar a dinar a casa teva.