Un contrabaixista esplèndid entre vins i joves

Amb poc menys d'una dècada d'existència, el Vijazz –instigat per Tastavins Penedès, l'acadèmia bàquica més antiga de l'Estat– ha consolidat un espai propi en el competit mapa català de festivals del juliol, i no cal dir –ja– en la programació cultural, i social, de Vilafranca del Penedès, on és un referent pel seu eficaç maridatge entre jazz i vi de Champions League.

Entre tastos, així doncs, dels millors productes dels cellers de la zona, Stanley Clarke, un dels baixistes –ras i curt– més espectaculars de la història del jazz, va pujar a l'escenari de la plaça Jaume I per demostrar a qui encara en tingués dubtes que el contrabaix no necessàriament ha d'estar sempre condemnat a mantenir-se en un discret segon terme.

Abans que amb els seus cops de geni, però, Clarke –que no visitava Catalunya d'ençà dels seus xous amb els Return to Forever de Chick Corea, ara fa set anys– va sorprendre'ns quan va revelar-nos l'edat dels seus músics: Beka Gotxiaixvili, pianista georgià, té 19 anys. Cameron Graces, teclista, 30. I Michael Mitchell, bateria, 20. Clarke, que dimarts en va fer 64, fa honor, per tant, al que sembla una màxima entre els savis del jazz: fes per als músics joves allò que els músics veterans –en el seu cas, Pharoah Sanders, Stan Getz o Art Blakey– van fer per tu quan vas començar. “Em dic Louis Armstrong i tinc cent anys”, va somriure el músic abans de començar un diàleg de poc menys d'una hora i mitja amb la seva banda que va tenir com a puntals els seus solos de contrabaix –delicats o ferotges, segons com pertoqués– així com els de
Gotxiaixvili. Al final, Clarke va tornar a agafar el baix elèctric –que només havia emprat durant el primer tema de la nit– i, amb tothom dempeus, es va acomiadar amb un clàssic seu i també del jazz fusió: School days. Jazz, i vi, per als paladars més exigents.